La canalla ha perdut el carrer, però el joc té alternatives
I avui? A què juguem?
Els parcs, les places i els patis d’escola substitueixen el joc al carrer de
fa unes dècades. Però no només ha canviat l’espai on juga la canalla,
també a què juguen. Per exemple, entre els adolescents regnen sense
rival els jocs electrònics
PALOMA ARENÓS |
Aquè juguen els infants d’avui en dia? A les ciutats,
fa molts anys que el joc al carrer ha passat a millor vida, mentre que
als pobles i en entorns rurals, amb poc trànsit rodat, encara té certa
vigència. Els parcs, les places i els patis de les escoles -en horari
lectiu o fora en alguns casos- són els espais urbans a l’aire lliure que
s’han consolidat com a substituts del carrer i on la pilota,
puntualment les bicicletes, patins i patinets, les baldufes i
l’intercanvi de cromos o de ninots de l’última col·lecció de moda
continuen sent els reis. Els jocs evolucionen segons l’edat de la
criatura i, cada cop, segons els experts consultats, molts -pica paret,
tocar i parar, nines...-s’abandonen abans i acaben sent substituïts pels
jocs electrònics, amb un gran poder d’atracció per als preadolescents i
adolescents.
Imma Marín, responsable de l’empresa Marinva ( www.marinva.es
), és experta en jocs, joguines, infància i noves tecnologies i
educació en el lleure. Reconeix que “el joc al carrer està pràcticament
desaparegut per als nens d’avui dia, els d’ahir i gairebé els
d’abans-d’ahir... Avui el carrer es veu més amenaçador encara”,
reflexiona. Marín, que també és presidenta d’IPA Espanya (Associació
Internacional pel Dret dels Infants a Jugar), creu que, a causa de la
difícil conciliació laboral i familiar i amb l’excés d’extraescolars,
“els pares tenen poc temps per acompanyar el joc a l’aire lliure dels
infants i, a més, ara ens sembla impensable que els nens vagin sols al
parc o facin segons quins recorreguts, quan abans aquesta percepció del
perill no era tan gran”.
En el seu dia a dia, dins de
la rutina escolar, els infants juguen, sobretot, al pati de l’escola.
“És l’espai de joc universal per excel·lència, a pesar de les seves
limitacions pel que fa a espai i elements de joc. També juguen a casa
-encara que sovint sols o amb jocs tecnològics- o al parc, sobretot quan
són petits”, detalla Marín.
Hem perdut el carrer
L’especialista en jocs Oriol Ripoll ( www.oriolripoll.net
) va una mica més enllà en aquesta reflexió i opina que, de fet, és “la
societat la que ha perdut el carrer”. “Els nens -diu- només són un
reflex del que fem els adults. Però la vida de carrer on els petits
aprenien els jocs dels grans s’ha substituït pels patis de les escoles,
les activitats extraescolars i l’educació en el lleure”.
Té clar, però, que avui dia “es juga més que mai: a casa, amb joguines,
jocs de taula i videoconsoles; al transport públic o al vehicle, amb
videoconsoles portables i telèfons mòbils, i a l’escola i als centres
d’educació en el lleure, esclar”. Ripoll assegura que “qualsevol moment
és bo per jugar i el món comença a estar organitzat perquè s’hi puguin
trobar moltes estones de joc”.
Festa de pijames
És el cas de la Berta, la Martina i la Ivet, tres alumnes de primer de
primària que fa uns dies van celebrar la seva primera i particular festa
de pijames a casa de la primera, a Sabadell. “Com que tinc molts
animals a casa -hàmsters, un dragó barbut, una gossa, un gat, peixos...-
vam estar amb ells una estona i després ens vam inventar històries amb
els clics i més nines”, detalla la Berta. Reconeixen que dormir els va
costar una mica perquè estaven molt emocionades.
Dissabte, quan es van llevar, van anar amb els pares al Parc de Can
Gambús -un dels més grans de Sabadell- a gaudir de les instal·lacions.
“Ens agrada molt perquè hi ha molts jocs diferents i és un bon lloc per
córrer i jugar amb la pilota”, asseguraven mentre s’enfilaven per la
teranyina de corda.
El joc ajuda a créixer
Imma Marín cita el pedagog Pau Vila quan se li demana per què es bo
jugar. “Deia que un nen a qui no se’l deixés jugar seria com tancar-lo
en una habitació sense aire. El joc és la manera com les persones
descobrim, explorem, coneixem, dominem i estimem el nostre entorn i a
nosaltres mateixos”. L’experta conclou: “El joc és una actitud vital que
ens empeny a conèixer el món, dominar-lo i estimar-lo. Quan un infant
no juga, el que fem els adults pròxims és posar-li la mà al front per
comprovar si té febre i li preguntem si no es troba bé. Això vol dir que
associem de manera intuïtiva joc i salut. I fem bé!” Així, un nen que
juga, sent curiositat, explora, pregunta, investiga, es posa i supera
reptes, etc., és un nen sa.
Oriol Ripoll, per la seva
banda, detalla que “jugar és comunicar-se, tenir l’oportunitat de fer
coses plegats i de trobar-nos. Quan els nens són petits, els adults hem
de fer de referents, d’impulsors de noves maneres de jugar. I també de
grans hem de jugar per passar bones estones plegats, de la mateixa
manera que anirem al cinema o d’excursió junts. Sempre és bo jugar”.
El complement
Els experts coincideixen que el joc digital i tecnològic és un
complement al tradicional. “Seria absurd limitar el repertori de joc
dels infants en comptes de fer-lo créixer. El millor és la convivència
de com més varietat de jocs millor”, subratlla Marín. “No hem
d’estigmatitzar els jocs: la Wii ha tornat a portar el joc al menjador
de casa i a facilitar el joc intergeneracional en família. Potser
gràcies a això torna a ser més fàcil fer una partida de cartes, abans o
després d’un karaoke”, raona. “La responsabilitat dels adults és
aconseguir que aquesta suma sigui de qualitat i que cap joc faci que un
altre joc desaparegui”, aconsella Ripoll.
Els
preadolescents i adolescents també és bo que juguin. “Estan en una edat
en què el missatge que reben és que jugar és de nens i, per tant, sovint
l’abandonen”, lamenta Marín. “Es manté el joc esportiu i amb
tecnologia: videojocs i dispositius mòbils en general. Els videojocs i
les aplis els donen sentit de pertinença i estatus”.
Ripoll pensa que estan en una època en què agraden molt els jocs
esportius, però “no troben gaires espais lliures a la ciutat per jugar a
futbol, bàsquet, anar en bici o fer anar els skates
”, lamenta. “Per fer-ho han d’apropiar-se de llocs lliures i, a
vegades, es creen conflictes comunitaris. La solució és simple: que
trobin espais no organitzats pensats per jugar”, conclou.
No hay comentarios:
Publicar un comentario