Temps de silenci. El meu fill ja no m’explica res
Arriba una edat en què la comunicació entre pares i fills canvia. És
una etapa complicada que demana un esforç a tothom per poder passar-la
de la millor manera possible
OLGA VALLEJO |
L’adolescència és el període de la vida que segueix a
la infància i precedeix l’edat adulta, una fase de reflexió i abstracció
dels joves, que modifiquen el seu sistema de comunicació no només en el
contingut sinó també fent un ús d’estructures gramaticals i de noves
expressions que els acosten als amics i generen un cert distanciament
respecte al nucli familiar.
Almudena Urbano,
psicòloga i membre del grup de recerca del Col·legi de Psicòlegs de
Catalunya, assegura que amb la pubertat (12-13 anys) hi ha un
distanciament dels fills: “És normal, és una etapa de recerca i
construcció de la seva personalitat i identitat, una fase evolutiva per
la qual tothom ha de passar, és saludable. Si no hi hagués aquest
allunyament relatiu els fills serien dependents, no tindrien fortalesa
ni autonomia”. Per als pares resulta difícil, especialment perquè al
final de la infància (8-9 anys) solen fer-se moltes activitats junts i
el canvi que suposa l’adolescència és considerable.
La psicòloga Urbano recomana que els pares intentin prendre perspectiva,
posar-se al lloc del fill per entendre’l i acceptar la nova situació,
que facin memòria de la seva adolescència i recordin que més o menys
feien el mateix: també van viure aquest moment de ruptura generacional.
La Josefa i el Cisco diuen que la comunicació amb els seus fills,
l’Oriol (20) i l’Esther (16), ha canviat: “Hi ha moltes circumstàncies
que fan que canviï, són més independents i tenim horaris diferents.
Intentem coincidir a l’hora de sopar però no sempre ho aconseguim. Els
caps de setmana ja no són tan familiars. Ells queden amb els amics i
surten, i nosaltres també els aprofitem per recuperar temps i espai com a
parella. És un dels avantatges que té aquesta nova etapa”. Ho expliquen
amb la tranquil·litat de qui accepta que és el que toca: l’evolució
natural dels fills que es fan grans i busquen el seu espai. Però també
recullen els fruits de la feina feta fins ara. Són una família
acostumada a parlar les coses, amb unes normes i exigències que han de
respectar tant els grans com els petits. Malgrat tot, la Josefa reconeix
que a vegades és complicat tenir una conversa amb els fills i sembla
que fa interrogatoris amb pregunta-resposta concisa, sense aconseguir
una frase sencera. La tecnologia s’ha convertit en una eina útil: “Hi ha
moments en què ja veus que no t’explicaran res; en canvi amb el
WhatsApp podem parlar més tard, sense pressió, i van perfilant la
informació”.
Primer, confiança
Cristina Gutiérrez, codirectora de la Granja Escola de Santa Maria de
Palautordera, assegura que la clau per tenir una bona comunicació és la
confiança. “Per poder confiar en algú l’has de conèixer de veritat i és
bo començar des de ben petits. No n’hi ha prou preguntant com ha anat
l’escola; nens i pares han d’explicar com se senten. I si els grans
tenim dificultats, no les amaguem, expliquem-los com les resolem perquè
els fills aprenguin de la nostra experiència”.
Aquest
coneixement farà que no hi hagi tanta desconnexió quan arribi
l’adolescència i els pares podran viure el procés des de la
tranquil·litat de saber com són els seus fills. La psicòloga Urbano
coincideix en la importància de fomentar l’expressió de les emocions.
“Si els adults també diem el que sentim, sense culpabilitzar, aconseguim
acostar-nos als nostres fills, i alhora servim de model perquè ells
s’animin a fer el mateix”.
Els pares, a prova
L’Albert té 14 anys, és el germà gran, el mitjà en té 11 i el petit 6.
Els seus pares, la Maite i l’Eduard, diuen que hi ha una diferència
clara entre ell i els més petits. “Potser el fet de ser un noi ho porta
implícit, però és reservat. Pel que veiem les seves amigues són més
extravertides. Els seus germans expliquen més coses, però imaginem que a
mesura que es vagin fent grans compartiran menys i s’aniran tancant
més”.
Expliquen contents que parlen bastant entre
tots. L’Albert és familiar, li agrada estar amb els seus germans i tenen
complicitat, però no deixa de ser un adolescent i qüestiona el que
diuen i fan els altres, sobretot els pares. La Maite reconeix que té la
sensació que els posa a prova constantment, “amb el que dius i fas, per
què ho fas i com ho fas, que tu havies dit, que no és així, etc.” “És
molt cansat -assegura- que et desafiï constantment, has d’estar alerta.
Sobretot té molta rivalitat amb el pare. Fins i tot de vegades és foteta
amb els germans. Ell busca el seu espai, el seu lloc al món, i ho fa en
part a través de la confrontació. Creu que és prou gran perquè no hagis
de dir-li res, entre altres coses perquè tu també t’equivoques”.
Els pares han de ser conscients d’aquesta percepció que tenen els
adolescents d’ells mateixos, ja no són nens i no volen que els tractin
com si ho fossin. Per tant, és un bon moment perquè tinguin una
participació més activa a l’hora de prendre decisions a casa. S’ha de
començar a negociar amb ells, flexibilitzant els límits, però deixant
clars quins són els rols i les responsabilitats. Segons la psicòloga
Urbano, és una oportunitat per donar-los veu. “Donant valor a la seva
opinió augmentem la seva autoestima, enfortim la seva identitat i alhora
els podem conèixer millor: saber què pensen i què volen”.
Ambient propici
La Maite explica que intenten crear un ambient familiar perquè
l’adolescent de casa no es quedi aïllat. “Quan notes que està moix el
convides a fer alguna cosa, qualsevol excusa és bona, encara que sigui
anar a comprar i fer un gelat. A mesura que passa el temps es va
relaxant i obrint. De mica en mica t’ho va explicant i entens per què
està d’aquella manera”. Per a la psicòloga aquesta és l’actitud que han
de tenir els pares: crear situacions de confiança i seguretat perquè els
nois s’animin a dir com estan. “És important que els pares es fixin en
què diuen i com ho fan. De vegades estan tan preocupats pel que està
passant que es tornen més exigents i rígids, i així el que aconsegueixen
és que els joves s’allunyin encara més o es tanquin en banda”, apunta
Urbano.
L’Oriol i l’Esther segueixen anant de
vacances amb els pares i aquells dies són un bon moment per trobar
espais per compartir, amb la tranquil·litat que suposa que desapareguin
les obligacions quotidianes que destorben. “Només queden les relacions,
tots quatre fem coses junts, tenim temps per conversar”, diu la Josefa.
Les dues famílies coincideixen: miren al seu entorn i els seus fills
responen al patró de l’edat. Són petits adults que estan creant una
identitat pròpia i això suposa molts canvis, que no sempre són fàcils.
És important que els pares tinguin clar que si busquen una bona
comunicació amb els fills han de ser pacients i creatius; buscar
activitats que agradin a uns nens que ja no són tan nens i propiciar
espais comuns per compartir.
No hay comentarios:
Publicar un comentario