El son infantil

Dormir prou hores i beneficiar-se del tot el que aporta un son reparador és fonamental per a la salut i el desenvolupament de les criatures

ESTHER ESCOLÁN | Actualitzada el 25/04/2015 00:02 DIARI ARA. CRIATURES.

• 

El son juga un paper molt important en el desenvolupament precoç del cervell i l’aprenentatge dels més petits. “Un nen descansat podrà estar més alerta, content i actiu per a tot tipus d’activitats a què hagi de fer front al llarg del dia, ja sigui menjar, observar, jugar, etc., mentre que si no ha descansat prou, estarà de mal humor i la seva capacitat de concentració baixarà, cosa que li impedirà aconseguir el que es proposa i pot acabar desencadenant moments de frustració”, explica la pediatra Sheila Iglesias.

Aquest neguit és el que sent el Dani, de tres anys i mig, quan la nit anterior no ha dormit prou hores. Pr sort, no passa gaire sovint. Els seus pares, amb molta paciència, han aconseguit inculcar-li l’hàbit de dormir, de manera que entre setmana se’n va al llit a les 9 del vespre i es desperta a 2/4 de 8 per anar a l’escola. “D’ençà que, aquest curs, ha començat l’escola dels grans i no fa la migdiada, arriba a la nit més cansat i no ens costa tant que assumeixi que ha arribat l’hora de fer nones”, explica la seva mare, Estrella Peinado.

Dormir massa o poc

¿Com podem valorar si la criatura dorm més o menys hores del que cal? Tot i haver-hi diverses pautes que serveixen per establir les rutines de son que han de tenir els nens segons la seva edat (com la del quadre de la pàgina següent), cal tenir en compte que són orientatives, ja que cada infant és un món i d’aquí, també, que els marges que proposem siguin tan summament amplis.

En aquest sentit, Iglesias insisteix que no és gens senzill fer un diagnòstic de falta o excés de son: “En edat no escolar, quan els nens encara fan migdiades, moltes vegades poden compensar hores de son dormint en un altre interval horari”. Un cop clars aquests aspectes preliminars, podem enumerar algunes conseqüències de l’excés o la falta de son entre els més petits. Al llibre Dormir sense llàgrimes, la pediatra Rosa Jové subratlla que “la falta de son pot comportar irritabilitat, somnolència, pèrdua de concentració i d’interès pels jocs o poques ganes de relacionar-se socialment...”.

Aquesta irritabilitat és la que, com dèiem abans, acusa més l’Estrella quan el Dani no dorm les 10-11 hores diàries que necessita a la nit, o si varia puntualment les rutines de son. “Quan la nit anterior no ha dormit les hores que necessita, el Dani es mostra molt alterat. Rondina per tot i es posa a mil per hora, fins al punt de posar-se a saltar per sobre dels sofàs o dels llits, cosa que sap que no s’ha de fer”, assegura la seva mare. Quan no ha dormit prou, “també es mostra més maldestre i ensopega, perd l’equilibri i cau més sovint”, afegeix.

Pel que fa a l’excés de son, el primer que cal fer és diferenciar si ens trobem davant d’una hipersòmnia (excessiva somnolència) o d’una narcolèpsia (atacs de son incontrolables que no es poden combatre). L’excés de son és molt poc freqüent i, si apareix, és a partir dels 10 anys, “desencadenant episodis de falta d’atenció, hiperactivitat important després de migdiades improvisades, malestar clínic (fatiga, irritabilitat, etc.), molèsties oculars (visió borrosa, picor d’ulls, etc.), badalls freqüents...”, explica també Jové al seu llibre.

El son en els nadons

Que el nadó no dormi prou hores és un problema que angoixa, i molt, els pares primerencs. Quines normes s’han de seguir especialment al peu de la lletra i en quines altres es pot ser més flexible? Sheila Iglesias recomana, en primer lloc, “escoltar bé cada família i veure què expliquen, perquè moltes vegades el que per a una família és motiu d’angoixa i de consulta al pediatre, una altra família ho viu com a normal”. Per a la pediatra, “la millor opció serà la que permeti als pares estar convençuts i a gust amb el que fan, a més de permetre’ls a tots (pares i fills) dormir al màxim de bé”. “Cada família ha de ser coherent, igualment, amb el seu estil de fer i educar, i el pediatre ha d’aconsellar pautes en la línia que demanin els pares”, afegeix Iglesias.

Què podem fer en aquells casos en què els nadons es desperten molt sovint durant la nit o que dormen més durant el dia que durant la nit? El primer que cal tenir clar és que es tracta de conductes que entren dins de la normalitat. “Fins als set mesos el son dels nadons canvia molt, ja que han d’anar adquirint les fases del son, així que és molt normal que es despertin sovint”, afirma Iglesias. També demana un cert temps diferenciar entre la nit i el dia, i es despertaran molt sovint per poder menjar, que és una necessitat vital tenint en compte que un nadó triplica el seu pes durant el seu primer any de vida.

Entre els quatre i els set mesos, el nadó ja diferencia entre nit i dia i ja començarà a tenir totes les fases del son -fins ara només en tenia dues-. “En aquest interval el nadó serà capaç d’unir diversos cicles del son, però alhora també es despertarà entre un cicle i un altre i no sabrà tornar a adormir-se sol: és un aprenentatge que s’ha d’anar adquirint i alguns nens ho fan més ràpid, però tots ho acaben fent”, subratlla Iglesias.

Les rutines, clau

Hi ha opcions per facilitar que el nen s’adormi sol, però cal tenir clar que, sobretot al principi, necessitarà l’acompanyament dels pares. Com vèiem abans és un aprenentatge que requereix temps, tant als progenitors com a les criatures. En aquest tràngol, establir unes rutines des de ben petits facilita molt l’hàbit d’anar a dormir sense que aquest moment es converteixi en un malson per als pares o els fills.

L’Estrella, que ara està molt més tranquil·la veient que el seu fill dorm gairebé tota la nit d’una tirada i que assumeix que cap allà les nou del vespre toca ficar-se al llit, confessa que quan el Dani era un nadó “el tema que s’adormís ell sol o que es tornés a adormir quan es despertava a la nit era un maldecap”. Amb el temps i establint una rutina, en els últims mesos tot ha sigut més fàcil per a tots tres, pares i fill, “tot i que -insisteix- el cansament que arrossega al final del dia ara que ha començat P3 a l’escola i que entre setmana no fa la migdiada” hi ajuda molt.

En el cas de la família Real-Peinado, la rutina prèvia a anar a dormir consisteix a banyar-lo, posar-li el pijama, sopar mentre a casa cada cop queden menys llums encesos, anunciar-li que aviat haurà d’anar al llit, apagar la tele, recordar-li que anem al llit, rentar-se les dents, agafar el seu peluix favorit, que és un ó s panda, i ficar-se al llit, on la seva mare de vegades li explica un conte o li canta una cançó.

Temps de silenci. El meu fill ja no m’explica res

Arriba una edat en què la comunicació entre pares i fills canvia. És una etapa complicada que demana un esforç a tothom per poder passar-la de la millor manera possible

OLGA VALLEJO | Actualitzada el 25/04/2015 00:02 DIARI ARA. CRIATURES

• 

L’adolescència és el període de la vida que segueix a la infància i precedeix l’edat adulta, una fase de reflexió i abstracció dels joves, que modifiquen el seu sistema de comunicació no només en el contingut sinó també fent un ús d’estructures gramaticals i de noves expressions que els acosten als amics i generen un cert distanciament respecte al nucli familiar.

Almudena Urbano, psicòloga i membre del grup de recerca del Col·legi de Psicòlegs de Catalunya, assegura que amb la pubertat (12-13 anys) hi ha un distanciament dels fills: “És normal, és una etapa de recerca i construcció de la seva personalitat i identitat, una fase evolutiva per la qual tothom ha de passar, és saludable. Si no hi hagués aquest allunyament relatiu els fills serien dependents, no tindrien fortalesa ni autonomia”. Per als pares resulta difícil, especialment perquè al final de la infància (8-9 anys) solen fer-se moltes activitats junts i el canvi que suposa l’adolescència és considerable.

La psicòloga Urbano recomana que els pares intentin prendre perspectiva, posar-se al lloc del fill per entendre’l i acceptar la nova situació, que facin memòria de la seva adolescència i recordin que més o menys feien el mateix: també van viure aquest moment de ruptura generacional.

La Josefa i el Cisco diuen que la comunicació amb els seus fills, l’Oriol (20) i l’Esther (16), ha canviat: “Hi ha moltes circumstàncies que fan que canviï, són més independents i tenim horaris diferents. Intentem coincidir a l’hora de sopar però no sempre ho aconseguim. Els caps de setmana ja no són tan familiars. Ells queden amb els amics i surten, i nosaltres també els aprofitem per recuperar temps i espai com a parella. És un dels avantatges que té aquesta nova etapa”. Ho expliquen amb la tranquil·litat de qui accepta que és el que toca: l’evolució natural dels fills que es fan grans i busquen el seu espai. Però també recullen els fruits de la feina feta fins ara. Són una família acostumada a parlar les coses, amb unes normes i exigències que han de respectar tant els grans com els petits. Malgrat tot, la Josefa reconeix que a vegades és complicat tenir una conversa amb els fills i sembla que fa interrogatoris amb pregunta-resposta concisa, sense aconseguir una frase sencera. La tecnologia s’ha convertit en una eina útil: “Hi ha moments en què ja veus que no t’explicaran res; en canvi amb el WhatsApp podem parlar més tard, sense pressió, i van perfilant la informació”.

Primer, confiança

Cristina Gutiérrez, codirectora de la Granja Escola de Santa Maria de Palautordera, assegura que la clau per tenir una bona comunicació és la confiança. “Per poder confiar en algú l’has de conèixer de veritat i és bo començar des de ben petits. No n’hi ha prou preguntant com ha anat l’escola; nens i pares han d’explicar com se senten. I si els grans tenim dificultats, no les amaguem, expliquem-los com les resolem perquè els fills aprenguin de la nostra experiència”.

Aquest coneixement farà que no hi hagi tanta desconnexió quan arribi l’adolescència i els pares podran viure el procés des de la tranquil·litat de saber com són els seus fills. La psicòloga Urbano coincideix en la importància de fomentar l’expressió de les emocions. “Si els adults també diem el que sentim, sense culpabilitzar, aconseguim acostar-nos als nostres fills, i alhora servim de model perquè ells s’animin a fer el mateix”.

Els pares, a prova

L’Albert té 14 anys, és el germà gran, el mitjà en té 11 i el petit 6. Els seus pares, la Maite i l’Eduard, diuen que hi ha una diferència clara entre ell i els més petits. “Potser el fet de ser un noi ho porta implícit, però és reservat. Pel que veiem les seves amigues són més extravertides. Els seus germans expliquen més coses, però imaginem que a mesura que es vagin fent grans compartiran menys i s’aniran tancant més”.

Expliquen contents que parlen bastant entre tots. L’Albert és familiar, li agrada estar amb els seus germans i tenen complicitat, però no deixa de ser un adolescent i qüestiona el que diuen i fan els altres, sobretot els pares. La Maite reconeix que té la sensació que els posa a prova constantment, “amb el que dius i fas, per què ho fas i com ho fas, que tu havies dit, que no és així, etc.” “És molt cansat -assegura- que et desafiï constantment, has d’estar alerta. Sobretot té molta rivalitat amb el pare. Fins i tot de vegades és foteta amb els germans. Ell busca el seu espai, el seu lloc al món, i ho fa en part a través de la confrontació. Creu que és prou gran perquè no hagis de dir-li res, entre altres coses perquè tu també t’equivoques”.

Els pares han de ser conscients d’aquesta percepció que tenen els adolescents d’ells mateixos, ja no són nens i no volen que els tractin com si ho fossin. Per tant, és un bon moment perquè tinguin una participació més activa a l’hora de prendre decisions a casa. S’ha de començar a negociar amb ells, flexibilitzant els límits, però deixant clars quins són els rols i les responsabilitats. Segons la psicòloga Urbano, és una oportunitat per donar-los veu. “Donant valor a la seva opinió augmentem la seva autoestima, enfortim la seva identitat i alhora els podem conèixer millor: saber què pensen i què volen”.

Ambient propici

La Maite explica que intenten crear un ambient familiar perquè l’adolescent de casa no es quedi aïllat. “Quan notes que està moix el convides a fer alguna cosa, qualsevol excusa és bona, encara que sigui anar a comprar i fer un gelat. A mesura que passa el temps es va relaxant i obrint. De mica en mica t’ho va explicant i entens per què està d’aquella manera”. Per a la psicòloga aquesta és l’actitud que han de tenir els pares: crear situacions de confiança i seguretat perquè els nois s’animin a dir com estan. “És important que els pares es fixin en què diuen i com ho fan. De vegades estan tan preocupats pel que està passant que es tornen més exigents i rígids, i així el que aconsegueixen és que els joves s’allunyin encara més o es tanquin en banda”, apunta Urbano.

L’Oriol i l’Esther segueixen anant de vacances amb els pares i aquells dies són un bon moment per trobar espais per compartir, amb la tranquil·litat que suposa que desapareguin les obligacions quotidianes que destorben. “Només queden les relacions, tots quatre fem coses junts, tenim temps per conversar”, diu la Josefa.

Les dues famílies coincideixen: miren al seu entorn i els seus fills responen al patró de l’edat. Són petits adults que estan creant una identitat pròpia i això suposa molts canvis, que no sempre són fàcils. És important que els pares tinguin clar que si busquen una bona comunicació amb els fills han de ser pacients i creatius; buscar activitats que agradin a uns nens que ja no són tan nens i propiciar espais comuns per compartir.

EL LÍMIT DELS VIDEOJOCS. ELS EXPERTS RECOMANEN FORMCIÓ ALS PARES I DIÀLEG AMB ELS FILLS.

El límit dels videojocs. Els experts recomanen formació als pares i diàleg amb els fills

En un moment en què les pantalles ocupen bona part de les estones d’oci d’infants i adolescents, és ben viu el debat sobre on s’ha de fixar els límits quan parlem de videojocs i noves tecnologies

PALOMA ARENÓS | Actualitzada el 18/04/2015 00:02 DIARI ARA. CRIATURES

• 

“Oi que mai portaries un nen de 8 anys a veure La matança de Texas al cinema, o no li deixes posar els dits a l’endoll perquè és molt perillós? Doncs amb els videojocs passa el mateix. La màquina no és dolenta en si, ni els continguts tampoc. Els problemes apareixen quan no hi ha límits en l’ús que se’n fa, ja siguin d’edat, d’horari o de les capacitats del jugador, i fins i tot hi ha un gran desconeixement de l’entorn digital i els videojocs per part dels adults”. Així de clar ho exposa el doctor en enginyeria informàtica Òscar Garcia, director acadèmic de l’Escola de Noves Tecnologies Interactives (ENTI), creada el 2013 i adscrita a la Universitat de Barcelona.

Garcia, que es defineix com un gamer (jugador) apassionat, defensa que els videojocs són una “eina molt útil per a l’aprenentatge perquè es basen en el fet de resoldre problemes, com en la feina dels adults, i ajuden a potenciar habilitats com prioritzar, el multitasking, la perserverança, la capacitat de decisió o l’arriscar-se i decidir-se en un moment determinat”.

“Els pares o els docents han de perdre la por, informar-se bé de les característiques dels jocs i incorporar en el seu dia a dia tot el potencial que tenen per al món de l’aprenentatge -diu Garcia-. Els jocs es quedaran i els hem d’aprofitar tan bé com puguem, i fins i tot parlar-ne amb els fills de manera relaxada”. Garcia, que té un postdoctorat en tecnologia de l’entreteniment, reconeix que un “bon aprenentatge ha de ser vivencial i prioritza la individualització”. “L’experiència ha de ser memorable, ha de generar plaer, no ha de ser miserable. Per això quan ens ensenyen continguts de manera obligada no els retenim. En canvi, quan jugues a un videojoc, adaptat a l’edat i a les teves capacitats, és memorable perquè descobreixes nous conceptes, hi entra la fantasia i les teves decisions són importants, dins la teva llibertat”, subratlla.

Garcia també recomana que a l’hora de buscar jocs es tinguin en compte els que es coneixen com a aplicats, que tenen un rerefons educatiu i que serveixen per disfrutar mentre s’aprenen coses de diverses disciplines, com de construcció i arquitectura ( Minecraft ), geografia i història ( Battlefield, Age of empires ) o salut ( Re-mission, sobre la lluita contra el càncer), entre d’altres.

La negociació, clau

Manel Llovera i Carmina Roca són pares del Joan, de 14 anys; la Clara, de 12, i el Toni, de 9. A casa tenen diferents plataformes de jocs: ordinador, Wii, Play, mòbils, iPad i Nintendo i a tots els agrada la pantalla. Llovera reconeix que com a pares han hagut de marcar uns límits clars: per exemple, que només hi ha videojocs quan s’han acabat les tasques escolars i de la casa, o que a l’hora de sopar -quan coincideixen tots plegats- s’apaguen totes les màquines per facilitar la conversa familiar. “Quan marxem de viatge a la muntanya només poden jugar durant el trajecte, però després ens centrem en la natura i a disfrutar de l’excursió”.

El Toni reconeix que li encanta jugar al Minecraft, tant sol com en grup online, però sempre ho fa amb amics que coneix en persona. “Segons en quins jocs multijugadors sí que m’he trobat amb gent d’arreu que insulta o falta al respecte, però de seguida en surto. Els pares ens insisteixen a no deixar dades personals a la xarxa i que si veiem qualsevol situació estranya els avisem de seguida”, explica el Joan.

Llovera, que es reconeix aficionat als videojocs, dóna força marge als fills en els moments d’oci. “Porten bé el curs, fan esport, són sociables, tenen bons amics i per això els deixem que escullin què volen fer en les seves hores lliures. És cert que els videojocs, en el cas dels nois, i Instagram, en el cas de la Clara, els xuclen moltes hores”. Per això, apunten, han d’estar “constantment negociant amb ells perquè deixin la màquina”. “Quan abans de sopar comencen amb allò de «només 5 minuts més...!» i els cinc minuts s’eternitzen, no ho dubto i si cal desconnecto el wifi de cop”, eplica el pare.

Perfil dels dependents

El psicòleg Hèctor Fuster és especialista en videjocs i gamificació (jugabilitat), a més de professor de psicologia en el grau en continguts digitals interactius de l’ENTI. Considera que els videojocs són “la manera natural d’aprendre i un vehicle perfecte per transmetre coneixement, ja que el joc aporta sentit de resiliència, força de voluntat, reflexos i ajuda a aprendre com portar diferents recursos al mateix temps”. L’expert creu que la feina dels pares és “no tenir por de l’eina”. “Si la demonitzem -explica- estem carregant-nos ponts i destrossant una eina identitària del fill”. Per eliminar les pors, Fuster recomana “conèixer el camp, informar-se del joc i establir una comunicació amb els fills, però s’ha d’anar pas a pas perquè si no es poden sentir pressionats o sentir que els envaeixen l’espai de joc, i llavors es tancaran”, raona.

Fuster reconeix que de la població jugadora de videojocs, “entre un 3% i un 10% en són dependents i tenen una addicció, però és un percentatge similar a d’altres addicions com l’alcohol o les drogues”. I si aquesta situació arriba a una família és perquè pel camí “han fallat molts aspectes emocionals i de control dels pares”. “Quan una persona és depenent del videojoc -detalla-, el joc ocupa una part molt important de la seva vida, la seva conducta i el seu pensament. A més, se li modifica l’humor, necessita jugar per superar l’ansietat i evadir-se dels problemes i de la realitat”.

El psicòleg adverteix que “durant l’adolescència el risc de joc problemàtic és més alt, i és en aquest punt que apareixen més conflictes. És una etapa en què és més fàcil que el jovent faci servir el videojoc com a via d’escapament i d’evasió de fracàs escolar, de les normes...” Per evitar arribar a aquest extrem, insisteix que els pares “han d’estar a l’aguait, ser molt disciplinats i posar límits, però de manera negociada”. “Si no -adverteix-, deixar-los sense control, sempre jugant com vulguin i quan vulguin, passarà factura en els següents 5 o 10 anys, i llavors és molt més difícil gestionar la dependència”.

WhatsApp de pares: Noves maneres de contactar

Proliferen els grups de pares. Permeten a les famílies compartir informació de manera immediata, però també comporten riscos, com la sobreprotecció dels infants o els malentesos entre progenitors

LÍDIA JUANMARTÍ | Actualitzada el 18/04/2015 00:02 DIARI ARA. CRIATURES.

• 

Anècdotes d’entremaliadures i micos tapant-se els ulls, dates d’exàmens i cares de sorpresa, resultats de partits i polzes amunt, festes d’aniversari i picades d’ullet, acudits en cadena i llengües burletes, avisos per polls i rostres compungits, jerseis perduts i gotes de suor al front...

Us sonen? Aquestes són algunes dels milers de converses que es poden llegir diàriament als grups de WhatsApp de pares, una tendència que s’estén especialment entre els que tenen fills de la mateixa classe, els que comparteixen activitats extraescolars o els de l’esplai.

Són una manera útil i immediata de fer xarxa i mantenir bones relacions amb la resta de famílies, per organitzar-se, compartir novetats o debatre temes de preocupació comuns. “El més important és que són converses privades, ja que venim d’una època en què es despatxaven els temes en públic, a les xarxes socials”, assenyala l’especialista en estratègia digital i soci president de Roca Salvatella, Genís Roca (@genisroca).

“Els grups de WhatsApp són molt útils quan els pares s’han de comunicar per resoldre ràpidament una incidència”, apunta també el psicopedagog i director del grau d’educació infantil a la FPCEE Blanquerna, Miquel Àngel Prats(@maprats). Així ho corrobora Jesús Cot, pare del Nil, de 5 anys: “En l’última excursió del petit, l’autocar va tenir una avaria i es va endarrerir un parell d’hores. Els pares ho vam saber de seguida i vam poder respirar tranquils. Però imagina’t l’enrenou que s’hauria creat fa uns anys, quan era més difícil comunicar-nos entre nosaltres!”

A mesura que els infants es van fent grans, també varien les converses de WhatsApp. “Nosaltres som unes quantes mares que sabem que els nostres fills són de la mateixa colla i utilitzem el grup per posar-nos d’acord en l’hora límit de deixar-los sortir”, explica Sara Palmero, mare d’una adolescent.

Noves vies

Avui tenir fills en edat escolar pot implicar pertànyer a uns quants grups de WhatsApp, com a mínim al del grup de la classe i al d’alguna activitat extraescolar. Per tant, un o dos per cada fill. I quan alguns pares sumen la quantitat de missatges i temps gastat a llegir-los i contestar-los comencen a recelar de les virtuts d’aquesta moda. Així mateix, l’enviament massiu de continguts -en ocasions sense res a veure amb el motiu pel qual s’han creat- acaba convertint alguns grups en una olla de grills, cosa que provoca que alguns dels seus integrants acabin abandonant-los o silenciant-los i perden la raó de ser.

De fet, el ràpid creixement d’aquests grups ha generat polèmica per l’abús que se’n fa en certs casos, perquè perjudica l’autonomia i responsabilitat de les criatures. “Una cosa és que el nen hagi estat malalt o hagi tingut algun problema i els pares puguin resoldre’l gràcies al WhatsApp, i l’altra és que acabem sent servidors i organitzant l’agenda escolar dels fills”, alerta el psicopedagog Miquel Àngel Prats.

S’ha arribat a l’extrem que algunes converses de WhatsApp se n’han anat de mare i han generat enfrontaments i conflictes, la qual cosa acaba repercutint en els infants i afectant la dinàmica i el clima escolars. I és que parlar darrere d’una pantalla, de manera descontextualitzada, sense captar el to ni la gestualitat, pot provocar malentesos. “Cada sistema de comunicació té unes claus de volta que s’han de descobrir, i la millor manera és amb la pràctica. Per exemple, ja queda poca gent que escrigui els mails amb majúscules, perquè tothom ha entès que això és com si cridessin”, exemplifica Genís Roca.

Rumors i xafarderies

Les malinterpretacions també s’originen quan les converses deriven en crítiques, rumors, queixes o xafarderies. Fins i tot s’han començat a etiquetar els diferents tipus de pares presents en aquests grups, seguint les tendències de comportament que s’hi poden arribar a tenir. Segur que en reconeixereu més d’un. Per exemple, podem trobar el motivat, que és el que es preocupa de crear el grup i que generalment porta la veu cantant. El parsimoniós, que veus que va escrivint, però arriba 30 missatges tard. L’observador, que no escriu però està al cas de tot. L’emoticones, que acaba de descobrir-les i les fa anar a tort i a dret. O el graciós, que sempre deixa anar algun acudit enmig de la conversa.

Miquel Àngel Prats, com a assessor i investigador en TIC i educació, aposta clarament per la formació: “Els pares han de ser exemples positius per als fills. En aquest sentit, necessiten que algú els orienti i els acompanyi”. Perquè no sempre sabem ben bé el que ens pensem que sabem: “Encara que s’estigui familiaritzat amb les eines tecnològiques, no significa necessàriament que se sigui competent”. És per això que algunes escoles, AMPA o consells escolars aposten per organitzar xerrades i cursos amb les famílies.

MENÚ MES DE MAIG

FINAL DE FESTA..................

Espectacular activitat per finalitzar la setmana de Sant Jordi: L'hora del Conte, amb "L'Esmak";hem gaudit amb la Sílvia, la Francina,la Clàudia, en Jan i en Sujan. Moltes gràcies!
Des de la Junta de l'AMPA volem donar les gràcies a nens i famílies que ens han acompanyat en les activitats que hem organitzat aquesta setmana;estem satisfets del resultat obtingut. GRÀCIES!!! Un plaer treballar pels nens i les seves famílies.

"Amb els llibres per amics no et faltarà companyia........."

"Amb els llibres per amics no et faltarà companyia. Cada pàgina pot ser un estel que et farà de guia".
  Joana Raspall

Gràcies als pares i nens que heu participat en la "paradeta" de intercanvi i venda de llibres de l'AMPA. Els diners recaptats s'entregaran a la direcció de l'escola .