lunes, 23 de marzo de 2015

FORMAR PART D'UNA CORAL: UN CANT ALS VALORS.

Formar part d’una coral: un cant als valors

Cantar en una coral és formar-se en valors i descobrir la música en tota la seva profunditat

Els joves han desenvolupat una capacitat crítica molt alta, perquè estan acostumats a asseure’s a la cadira i escoltar i després opinar del que han escoltat o vist. Però a l’hora de fer una activitat creativa no se’n surten. Ho afirma, segur, Edmon Elgstrom, el professor de l’assignatura Veu i Cançó: Formació i Didàctica, del grau d’educació primària a la Universitat de Barcelona.
El professor, autor també del llibre Guía práctica para la dirección de grupos vocales e instrumentales (Graó) i impulsor de la Trobada de Corals d’Instituts, opina que el fet que els joves cantin en una coral té milers de beneficis, començant des del primer que ha esmentat: potenciar la part creativa personal, i alhora respectar els que han pujat a un escenari.
Altres beneficis que enumera són que “aprendran a treballar en equip, cosa necessària en una edat en què són individualistes i tendeixen a tancar-se en ells mateixos”; reforçaran els valors de la responsabilitat i el compromís, perquè una coral comporta acceptar horaris, ser puntual i tenir respecte pels companys; potenciaran la intel·ligència musical, una de les intel·ligències múltiples actualment reconegudes; els farà conèixer les capacitats pròpies, cosa que no farien mentre escolten passivament una cançó. A més, descobriran la seva pròpia veu, i aprendran a modular-la i treballar-la en tota la seva extensió, cosa que no es dóna amb la veu parlada; apreciaran la bellesa de la música, com a art, que va més enllà dels grups de música de moda o mediàtics; i, finalment, desenvoluparan l’oïda, el gust musical i el criteri musical.
Per la seva banda, Susanna Pérez, professora d’expressió corporal a la Universitat Blanquerna Ramon Llull, indica la importància del moviment conjunt, com el que els components d’una coral fan mentre canten. “El moviment en grup provoca empatia cinestèsica, que vol dir que, tot formant part del grup, et bellugues per posar-te en el lloc dels altres”. A més de l’empatia cinestèsica, molt útil per a una etapa vital molt marcada per l’egocentrisme, en una coral els moviments són fluids, i per tant desbloquejadors. Al mateix temps, els ajudarà a respirar correctament.
Cantar et fa feliç
Encara més: cantar i ballar, com totes les activitats artístiques, els farà sentir-se bé amb ells mateixos, gràcies a la satisfacció que provoca la coneguda hormona de la felicitat, la serotonina.
Al cant coral també el defineixen altres característiques. Com a activitat de grup, els joves aprenen a socialitzar-se amb totes les normes que els grups comporten: torn de paraula o respecte pels altres, per esmentar-ne dues de les més importants. També hi ha l’impuls al desenvolupament del pensament abstracte i lògic, perquè el llenguatge musical és abstracte, a més de l’autodisciplina que ells mateixos s’han d’imposar, perquè hauran de compaginar tasques habituals de l’edat (estudis a l’institut, a la universitat) amb els horaris d’assaig.
TV3 ha tingut a la graella un programa - Oh happy day - en què corals de tot Catalunya competien per aconseguir ser triades com la millor del programa. Un programa d’èxit que ha recollit una tradició catalana, la del cant coral, que compta amb corals infantils, juvenils i adultes repartides per tot el país. El Secretariat de Corals Infantils de Catalunya, per exemple, aglutina les corals de la primera infància, que s’organitzen per assajar els mateixos repertoris malgrat que els separin centenars de quilòmetres unes de les altres. Les trobades Juguem cantant, per exemple, les faran ajuntar totes, i en un dia únic d’assaig demostraran que totes saben unir-se per interpretar el repertori estudiat durant el curs.
Amarcord Cor Vocal va començar la seva gira, un cop acabat el programa Oh happy day (en què van quedar tercers), amb un concert al Teatre Coliseum de Barcelona, el febrer passat. Allà, els components confessaven què els havia aportat la coral, posant èmfasi especial en el treball d’equip. N’hi havia que explicaven també que el cant coral els havia fet descobrir una sortida professional malgrat que els estudis els havien encaminat cap a altres viaranys ben diferents. Moltes de les cançons que van cantar anaven introduïdes per un discurs, que en la majoria de casos era de superació personal. Sobre l’escenari van mostrar un per un tots aquests beneficis que explicàvem que generen cantar i ballar. Van viure un nou happy day.

LA XARXA,NOU ESPAI EDUCATIU.

La xarxa, nou espai educatiu

En un moment en què internet esdevé la principal font informativa a escala mundial, cada cop més escoles aposten per adoptar la xarxa com a nova eina educativa, sense descuidar, però, el paper i els mètodes pedagògics més tradicionals. Les escoles afronten el repte d’alfabetitzar-se digitalment

Internet és, avui en dia, el que ens permet treure el cap al món d’una manera gairebé immediata, i que dóna resposta al 100% dels nostres dubtes en tan sols uns segons. Ens trasllada a qualsevol indret del món, ens manté interconnectats i comunicats amb els nostres familiars i amics, independentment del lloc on s’ubiquin, i esdevé la principal font informativa arreu del món. Gairebé tot se situa a un clic de distància.
Conscients del potencial de la xarxa, que ja l’any 2012 representava la primera font informativa per al 40% dels adults nord-americans enquestats per Zogby Interactive, la comunitat educativa l’ha anat incorporant com a eina pedagògica de manera progressiva, fins al punt que ha esdevingut actualment un recurs educatiu a l’altura del llibre de text i dels apunts que tradicionalment copaven la majoria d’aules del nostre país. Una pràctica, la digital, que no n’ha de desterrar d’altres de més clàssiques del dia a dia d’infants i adolescents, sinó que hi ha de conviure d’una manera equilibrada perquè totes aportin el millor que tenen a l’aprenentatge de la canalla.
Ho corrobora Jordi Gibert, director de La Salle Figueres: “El pas del paper al món digital és un procés que no ha de suposar, almenys en l’ensenyament obligatori, l’abandonament del negre sobre blanc, ja que l’adquisició de les competències bàsiques exigeix, entre altres coses, trobar un equilibri entre l’ús de la tecnologia, el paper i l’escriptura a mà”.
Un complement
“Les tecnologies poden ser un gran recurs, però les metodologies educatives, les dinàmiques d’aprenentatge i, sobretot, la relació professor-alumne no han de dependre de la tecnologia, sinó que l’han d’aprofitar per definir uns processos d’ensenyament i aprenentatge cada dia més profitosos per als alumnes i per a la societat”, apunten des del clúster Edutech. Un apunt en el qual també fa especial èmfasi Juanjo Rodríguez, cap d’estudis d’ESO de La Salle Figueres, que subratlla que “l’educació no pot tancar la porta a la tecnologia, sempre que sigui entesa com un mitjà per aprendre i no com una finalitat en si mateixa”.
Lea del Pozo, fundadora de The Capsuled, la primera xarxa social educativa creada a Catalunya, alerta que la tecnologia “no té cap sentit si no té uns objectius curriculars i metodològics clars, ja que és un mitjà, no un fi en si mateix”. I afegeix: “Això ho hem de tenir tots clar”. En paraules de la també directora editorial de Tekman Books, “el que importa no és que a l’escola del teu fill treballin amb tauletes, sinó el que fan amb les tauletes, per què i quan”. Del Pozo també defensa que la tecnologia “ha de servir per personalitzar l’educació i ajudar tant com sigui possible cada alumne a trobar el seu talent”. Una eina, en definitiva, per donar oportunitats als alumnes.
Nou entorn
La irrupció de la xarxa al món educatiu fa temps que és present. Cinc o sis anys enrere, no obstant, hi era d’una manera gairebé testimonial. Al llarg d’aquest temps, les escoles de La Salle en general, i La Salle Figueres en particular, han fet una aposta clara per incorporar aquest món en el seu dia a dia. “Ara bé, per arribar on som avui, hem necessitat temps per assimilar i formar el professorat en l’ús de la tecnologia i també en el seu potencial metodològic”, matisa el seu director.
La Salle Figueres compta amb una aula d’informàtica amb 30 ordinadors i una aula mòbil amb 25 portàtils. Els alumnes d’ESO del centre treballen amb els seus netbooks, des d’on tenen accés als seus llibres digitals i poden interactuar amb els seus companys i mestres, elaborar treballs, publicar documents, compartir tasques i treballar de manera col·laborativa. Tots treballen, també, amb altres continguts digitals que es troben a la xarxa i que són seleccionats pel professorat, com ara exercicis autocorregibles, documentals, reportatges, imatges, webs educatives i, també, eines web 2.0.
“El que trobem a la xarxa, a més, es pot compartir amb una facilitat extraordinària, i això ha afavorit que la construcció del coneixement hagi deixat de ser una feina individual per convertir-se en un escenari de grup”, destaca d’internet Juanjo Rodríguez. Internet, alhora, és una font inesgotable de recursos i eines que poden ajudar el professorat a preparar i desenvolupar les seves classes. “L’aula, per tant, és un espai on tothom aprèn i es fa en equip”, prossegueix el cap d’estudis d’ESO de l’escola.
Què li ha reportat l’experiència de treballar amb la xarxa al centre i a la comunitat docent que el conforma? “Un canvi de paradigma a l’hora d’exercir la nostra feina”, apunta Jordi Gibert. El director del centre subratlla, tanmateix, que la funció del professorat “ja no és tant fer sessions de classe en què el mestre exposa, sinó que aquesta figura ha passat a ser l’orientador que guia l’aprenentatge dels alumnes, els quals esdevenen els autèntics protagonistes del seu aprenentatge”. Un alumne que, al seu torn, també ha evolucionat, i que Gibert descriu com a “més autònom i creatiu, en tant que creix a partir de les orientacions que rep dels seus mestres”.
Redefinició de rols
Aquest nou context digital ha canviat clarament el rol del mestre i la dinàmica de treball a l’aula, que té poc a veure amb la de fa 10 o 20 anys. “El mestre ja no exposa magistralment i no té el coneixement universal, sinó que adopta un paper més de guia, de brúixola i acompanyant de l’aprenentatge dels seus alumnes”, destaca Juanjo Rodríguez. “En aquest procés tothom aprèn i fins i tot es donen casos que els alumnes ensenyen coses als mestres, quan troben informació d’interès o descobreixen un programari o una aplicació que els facilita un procés que estan treballant a l’aula”, afegeix.
Des del clúster Edutech ressalten, tanmateix, que “un dels aspectes més potents que poden oferir les tecnologies és la possibilitat de compartir i construir llenguatges i significats, de manera social i creativa”. La introducció de les tecnologies facilita que la transmissió del coneixement, que abans es produïa fonamentalment en una sola direcció -del professor a l’alumne-, pugui transformar-se en una construcció social del coneixement mitjançant dinàmiques d’intercanvi i participacions més actives i participatives.
“En aquest nou escenari, el professor és un facilitador de diàleg, experiències i moments d’intercanvis”, apunten des del clúster Edutech, i també fan referència als pares i mares dels alumnes, que també desenvolupen el seu particular rol en aquest nou escenari educatiu.
“Els pares el que volen és tenir la certesa que sota aquests models educatius basats en tecnologia hi ha models pedagògics de base que asseguraran que els seus fills aprendran millor o sortiran més ben preparats per a la societat”, conclouen.

sábado, 14 de marzo de 2015

JUGAR PER APRENDRE


Jugar per aprendre

Les Jugatequesambientals, impulsades per l’AMB, ofereixen activitats ambientals en una vintena de parcs metropolitans

Tens ganes de celebrar l’entrada de la primavera plantant plantes aromàtiques al Parc del Turonet? O potser prefereixes descobrir com es generen els núvols i construir un pal de pluja al Parc Nou? T’interessa la salut ambiental i vols participar en la Festa del Riu del Parc de la Molinada? Doncs aquestes són només algunes de les propostes que demà, diumenge, organitzen tres de les vint Jugatequesambientals, que des de l’1 de març han obert temporada amb noves activitats per compartir en família.
Les Jugatequesambientals són espais impulsats per l’AMB (Àrea Metropolitana de Barcelona) en col·laboració amb els ajuntaments i les entitats del territori amb l’objectiu de donar a conèixer i revaloritzar els parcs de la Xarxa de Parcs Metropolitans (XPM), que gestiona l’ens metropolità: “Són punts dinamitzadors dels parcs. Un aparador que centralitza totes les activitats que s’organitzen a l’entorn d’aquest espai públic amb l’objectiu de donar a conèixer la seva importància ambiental i patrimonial”, explica Núria Machuca, responsable de projectes de dinamització d’espai públic de l’AMB.
Nova temporada
Després de l’èxit que han tingut les activitats que han anat proposant durant la temporada tardor-hivern -que va tancar amb una assistència mitjana d’entre 25 i 30 famílies per sessió i Jugateca-, la nova temporada primavera-estiu engega amb molta més força i noves propostes.
“Hem passat de cinc a vint Jugatequesambientals -diu Machuca-, un creixement exponencial que podem explicar, precisament, per l’excel·lent valoració que la iniciativa rep dels participants i per la bona acollida dels ajuntaments i les entitats locals, que han rebut amb il·lusió el nou projecte”, afegeix.
Joc en família
Aquests espais ofereixen un punt d’aprenentatge basat en el joc adreçat a famílies amb infants, tot des d’una perspectiva mediambiental. S’hi poden trobar múltiples propostes: des d’un taller setmanal que no requereix inscripció prèvia fins a itineraris guiats, passant pel lloguer de material o un espai de joc per a famílies on la canalla pot experimentar.
“Les Jugateques ens permeten fidelitzar el públic i centralitzar físicament les múltiples activitats que s’organitzen al parc. La seva oferta és variada i d’interessos diversos, per això també atrau parelles sense fills, grups d’amics o gent gran. Hem constatat que en moltes ocasions les famílies repeteixen perquè són els infants que els demanen d’anar-hi, una oportunitat per descobrir nous parcs de l’àrea metropolitana”, explica la responsable de projectes de dinamització d’espai públic de l’AMB.
Activitats sostenibles
Una de les novetats destacades de la temporada és la diversitat d’oferta en els tallers i activitats que presenten setmanalment les Jugateques: descoberta de la flora i la fauna dels parcs; construcció de caixes niu; contes vinculats a la història i característiques de l’entorn; rutes guiades; tallers amb elements naturals, etcètera. “Enguany cal destacar la col·laboració dels serveis ambientals de l’AMB, que ens aporten 88 activitats del Programa Metropolità d’Educació per a la Sostenibilitat (PMES)”, explica Machuca. I afegeix: “També hi haurà activitats del nostre programa Reparat, millor que nou perquè puguem incorporar alguns dels tallers a les Jugateques.
Les Jugatequesambientals obren cada diumenge en horari de matí, excepte la del Parc de la Muntanyeta, a Sant Boi de Llobregat, que està oberta els dissabtes. Per saber on són i quines activitats proposen cadascuna, només cal consultar la web www.amb.cat/ agenda.

PETONS BEN DOLÇOS



Petons ben dolços

“La infantesa serà divertida, màgica i lliure”, diu la cançó dels Manel. Es podria dir que el llibre Petonets de xocolata l’exalça amb dibuixos de Pilarín Bayés i Lucrecia
Un llibre que és una moixaina per als sentits, sobretot per al visual i l’auditiu. Així és Petonets de xocolata (Alba Editorial), el volum que ha unit per primera vegada la ninotaire Pilarín Bayés (74 anys) i la cubana Lucrecia (no diu mai la seva edat), que fa divuit anys que viu a Catalunya. Per a Lucrecia, el cedé que ha enregistrat per al llibre és el primer que ha cantat íntegrament en català, malgrat que hi havia fet incursions conegudes i reeixides (com en el disc Germanies, de Lluís Llach). Del llibre també se n’ha publicat una versió en castellà.
Lucrecia i Pilarín Bayés havien coincidit en algun acte: el primer va ser una exposició sobre els indians a Lloret de Mar. En aquella trobada van parlar i es van adonar que tenien sintonia sentimental. El besavi de la Pilarín va ser un indià que havia viscut a Cuba i, per tant, la conversa va fluir per la família fins a arribar a les seves vides. La cantant li va confessar que sempre havia seguit els seus dibuixos, que ensenyava al seu fill des que va néixer, a banda de llegir-l’hi els contes. La Pilarín li va comentar que a ella li agradava molt com cantava, i la manera desimbolta i acolorida de ser.
I d’aquí van arribar fins al projecte que la cantant va exposar a l’editora d’Alba Editorial, Idoia Moll. Va ser Lucrecia qui va exposar-li que voldria compartir llibre amb Pilarín Bayés. I sabia molt bé què volia. “No m’agraden els contes en què les criatures estan tristes, per això tenia clar que la meva il·lusió era fer un llibre infantil amb nens alegres, com els que dibuixa sempre la Pilarín”. De la idea, que Lucrecia explicava com si fos una carta als Reis, a la realitat, perquè a la dibuixant d’Osona la idea li va encantar de seguida. I, per tant, es van posar mans a l’obra, i mai més ben dit.
Infància feliç
Petonets de xocolata és el cant i la reivindicació de la infància feliç. Alhora, dibuixa un retrat costumista de la manera d’educar catalana, cantada cançó per cançó, malgrat que la mateixa Lucrecia, imbuïda de la quotidianitat com a mare d’un fill de 13 anys, que encara l’ha unit més a la vida catalana, mai no n’havia sigut conscient. “¿De veritat que creus que retrato amb les cançons una manera d’educar molt catalana? M’afalaga perquè no me n’havia adonat! O és que l’amor dels pares als fills és tan universal, que tant fa que sigui català com de qualsevol altre país remot del món”, reflexiona.
El títol, Petonets de xocolata, és una expressió inventada per Lucrecia, que un dia es va adonar que es podia convertir en un bon títol. Les cançons i els dibuixos retraten un dia sencer, des que els pares desperten la criatura, va a l’escola i juga amb la tieta fins que se’n va a dormir.
“La il·lustració que em té més el cor robat és la de la cançó El tumbao de Antón, en què dibuixo la Lucrecia amb el seu nebot Anton ballant”, diu la Pilarín, que com en totes les entrevistes treu de la seva bossa una llonganissa osonenca, de les més bones, per regalar a la periodista que les entrevista a totes dues. L’anècdota, el regal llaminer, es mereix ser notícia per la pràctica freqüent i generosa de la dibuixant.
“Ui!, aquesta cançó -diu Lucrecia- l’hi he dedicat al meu nebot perquè li costa ballar i, en canvi, a mi les cames se me’n van soles”. I la Pilarín hi fica cullerada: “Per això m’agrada, perquè hi he dibuixat la destresa de la Lucre, que fa que al seu nebot se li acabi contagiant amb la mateixa salsa que ella”, comenta mentre riuen totes dues.
Petonets de xocolata acaba amb la cançó Ets la melodia, perquè la cantant sempre ha dit al seu fill que ell és la melodia de casa seva. La Pilarín hi perfila amb traça una imatge familiar ben tendra, amb un pare, atent, en pijama, i una mare que està a punt de dir-li al seu fill (atenció!, un secret familiar de casa de la Lucrecia): “Que somiïs amb l’amor, fill meu”. I bona nit.

lunes, 9 de marzo de 2015

ESCLAVES DE LA IMATGE ALS 12 ANYS

Esclaves de la imatge als 12 anys

La hipersexualització precoç de les nenes fomenta una baixa autoestima i actituds de submissió

Tenen entre 12 i 15 anys. Comencen a utilitzar maquillatge i a decantar-se per sabates amb una mica de taló. La roba que escullen potencia una sensualitat que no els pertoca per la seva edat. Són les princeses del segle XXI, que, pressionades pels cànons de bellesa que bombardegen les noves tecnologies, s’han convertit en esclaves de la seva imatge. Els experts asseguren que aquest fenomen de les sexinenes no és nou, però sí que ha esclatat en els últims dos anys i ha arrossegat les edats més joves -sobretot entre el sexe femení- per culpa de la proliferació de les xarxes socials i dels dispositius mòbils. “Faciliten uns estereotips molt sexualitzats i, en el cas de les nenes, hipersexualitzats”, denuncia la presidenta de l’Institut Català de les Dones, Montserrat Gatell, coincidint amb el Dia Internacional de les Dones.
Aquesta esclavitud té conseqüències. “Com a societat ens preocupem excessivament per la imatge i això implica que pesi massa el que els altres pensen”, alerta Milagros Sáinz, la directora del grup d’investigació de gènere i tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) de la UOC. Aquest fet, segons argumenta, provoca que les nenes no tinguin un “desenvolupament maduratiu” adequat a la seva edat i, de retruc, els pugui generar una “falta d’acceptació d’elles mateixes”. Encara és més preocupant que el còctel d’hipersexualització i de falta de maduresa es materialitzi en les noves princeses en una falta d’“anàlisi crítica” que s’acaba traduint en actituds submises, sobretot cap al sexe masculí. “Són uns estereotips de gènere que perpetuen de manera flagrant les indústries cinematogràfica, musical i literària”, lamenta la presidenta de l’Institut Català de les Dones.
D’exemples n’hi ha molts: la novel·la i pel·lícula Crepuscle -en què la protagonista vol renunciar a ser humana per poder estar amb el noi que li agrada-; les cançons de reggaeton, en què es tracta la dona com una “esclava”, i l’èxit editorial i, ara cinematogràfic, Cinquanta ombres d’en Grey. La investigadora Meritxell Esquirol, de la UOC, i Cristina Pujol, de la UAB, han analitzat l’imaginari sexual femení que ven la trilogia protagonitzada per Anastasia i Christian Grey i la conclusió és rotunda: “Tot i que sembla que democratitza la representació de la dona, en realitat fa referència a un ideal femení que consumeix sexe com qui compra un objecte glamurós o sofisticat. L’alliberament sexual de la dona que ven, doncs, és mentida”.
És difícil trobar estudis que xifrin com l’esclat de les noves tecnologies i les xarxes socials ha influït en la hipersexualització de les nenes. Sí que n’hi ha de les conseqüències. A finals de gener el ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat va publicar l’enquesta Percepció social de la violència de gènere en l’adolescència i la joventut,feta a 2.500 joves de tot l’Estat d’entre 15 i 29 anys, que mostrava que una de cada tres noies considera inevitable o acceptable controlar els horaris de la parella, impedir-li que vegi amics o familiars, i fins i tot no permetre que treballi o estudiï. L’estudi també assenyala que la població jove és més tolerant que la població en general cap a les conductes de control. La secretària d’estat de Serveis Socials i Igualtat, Susana Camarero, va expressar durant la presentació que estan “especialment preocupats pels joves i la seva percepció de la violència de gènere”, perquè veuen que les seves relacions afectives i socials tenen comportaments “discriminatoris i inadmissibles, veritables senyals incipients de violència”.
Els pares, els referents
Un altre estudi del Centre d’Investigacions del Reina Sofia xifra en un 28% les adolescents espanyoles que han patit un control de la seva parella, un 14% les que han tingut por, un 22% les que pateixen situacions d’aïllament i un 23% les que asseguren que han sigut insultades per les xarxes socials. A nivell català, l’Institut Català de les Dones té previst fer aquest any una segona enquesta sobre la violència masclista (la primera es va fer fa cinc anys), en què incorporarà el ciberassetjament. “Ens donarà una fotografia de com estem”, concreta la presidenta de l’organisme. De moment, per minimitzar aquest impacte, la institució té en marxa un programa de sensibilització i prevenció de relacions abusives entre adolescents i joves a partir dels 10 anys. Té tres línies de treball: els adolescents, els docents i les famílies a través de les associacions de pares i mares d’alumnes. “Aquest és el sector al qual ens costa més arribar”, reconeix la presidenta.
Però quin és el paper que han de fer els pares per evitar la hipersexualització de les seves filles? “Continuen sent el pilar principal tant pel que expliquen com també pel que callen”, puntualitza Elena Crespi, sexòloga i autora del llibre Parlem de sexe a casa. La clau, segons matisa, és ensenyar tant als nens com a les nenes que el cos és seu i, alhora, posar les bases perquè en el moment que vulguin compartir-lo amb algú sàpiguen amb qui ho han de fer. “El problema és que ara se’ls dóna informació amb 15 i 16 anys quan, en molts casos, ja l’estan compartint, però potser no amb qui realment volen”, denuncia. En la mateixa sintonia, el pedagog Jaume Funes alerta que la “falta de formació” és la responsable de l’actitud de submissió de moltes de les adolescents. “S’ha d’ajudar a fer que tinguin idees pròpies, que es qüestionin aspectes de la seva vida”, insisteix. El camí dels pares comença, segons els experts, per trencar els “micromasclismes” que encara s’imposen i per ajudar els seus fills a gestionar la pluja d’informació que reben de les xarxes socials i les noves tecnologies. “Com més eduquem els adolescents en habilitats i naturalitzem a nivell educatiu la sexualitat, més bé els anirà. S’ha de tenir en compte, però, que res és garantia d’èxit”, conclou Crespi.

ELS BANCS DEL TEMPS ARRIBEN A LES ESCOLES CATALANES

EDUCACIÓ

Els bancs del temps arriben a les escoles catalanes

Els alumnes fan de mestres i aprenen dels seus companys
“L’alumne es converteix en el mestre dels seus companys. Es destaca l’habilitat que un estudiant té com a persona”. De manera clara, la coordinadora del Banc del Temps de l’Associació Salut i Família, Josefina Altés, emfatitza així en el valor afegit que tenen els bancs del temps escolars. Aquesta branca que s’origina en els bancs del temps convencionals va ser ideada per Montserrat Pujol, amb l’ajuda de Xavier Cacho. Ells dos formen part del grup de treball Banc del Temps Escolar, que va ser reconegut pel departament d’Ensenyament el curs 2012-2013.
La idea inicial sorgeix d’un problema de convivència a l’institut on treballava la Montserrat. Per resoldre-ho, va creure adient aplicar la idea base dels bancs del temps en els seus alumnes i, d’aquesta manera, establir més vincles entre ells. El banc del temps escolar consisteix en el fet que els alumnes d’un grup de classe intercanviïn coneixements i habilitats, de manera que tots es relacionin amb tots. “Els alumnes s’adapten fàcilment a fer de professors dels seus companys. Els agrada ensenyar el que saben”, explica la Montserrat.
En aquest sentit, el programa es converteix en un plus de motivació per als alumnes. “Se senten els veritables autors i protagonistes: ells decideixen què volen aprendre i com ho transmeten als companys”. En relació a aquest aspecte, Josefina Altés detalla com alguns alumnes se senten més importants de com se sentien abans. Passen de ser aquells a qui sempre diuen que no fan bé la feina a ensenyar coses que el més llest de la classe no sap fer. Un dels participants en el banc del temps escolar ho recorda així: “He après a fer coses que no sabia amb amics que no ho eren”. Tot plegat facilita, segons la Montserrat i el Xavier, l’aprenentatge escolar dels alumnes més desencantats. Un dels punts forts, per a Altés, és la “complicitat” entre persones que abans no existia. El reforç dels vincles entre alumnes d’una mateixa classe fomenta la creació de noves amistats.
Un dels altres aspectes importants que el banc del temps escolar treballa és la marginació que poden patir alumnes d’altres països. “A vegades arriben amb desconeixement de l’idioma i el sistema educatiu, i es queden apartats per timidesa”, explica Altés. Amb el projecte, però, aquesta situació es corregeix. “Es converteixen en protagonistes, per exemple, ensenyant a tocar un instrument que els alumnes d’aquí no havien vist mai. Passen de ser un nen que no parla a ser algú que ensenya”, detalla. Per això mateix, la inclusió és un dels pilars fonamentals de la iniciativa.
Com funciona un banc del temps?
La moneda és el temps
Els diners no són admesos en els bancs del temps, ja siguin escolars o convencionals. La premissa bàsica és que una hora d’ensenyar equival a una d’aprendre, sigui quin sigui el servei ofert.
Què es pot oferir?
Des d’arreglar un moble a fer classes de ball. Es poden oferir tot tipus de serveis, sempre dins el respecte i assegurant l’eficiència i un compromís ineludible. Cada usuari elabora un llistat de les seves capacitats, no de què cerca.
Com es gestiona el temps?
Cada banc del temps té un funcionament. Molts ho fan per mitjà de talonaris que equivalen a hores positives o negatives. Perquè sigui equitatiu, no s’accepten saldos no proporcionals (per exemple, més o menys de vint hores acumulades).
Qui ofereix servei a qui?
Que una persona ofereixi un servei a un altre usuari no significa que sigui aquest altre usuari qui li hagi de pagar amb un altre tipus de servei. S’ofereixen només els serveis que cada usuari indica que pot oferir i ho fa només a qui els necessiti.
Per la seva banda, la professora de l’Escola Sant Felip Neri Merche Lorenzo corrobora aquesta millora de convivència. Ella aplica el banc del temps escolar a les seves classes i, malgrat que diu que els problemes no s’arreglen del tot “perquè no és una vareta màgica”, explica que “forma part de tot un programa transversal que es du a terme a l’escola”. Merche Lorenzo creu que el més important de tot plegat és que els nens “surtin del valor comercial que donem a les coses” i incideix en la importància que ells mateixos vagin descobrint molts dels seus valors personals i socials.
Comunicació entre pares i fills
Hi ha casos en què els nens i nenes no parlen amb els seus pares o no els comenten què han après a classe. El banc del temps escolar, però, ha ajudat algunes famílies a enfortir la relació dels pares amb els fills. Amb alguns alumnes del programa de formació i inserció (PFI) -antic PQPI-, aquesta qüestió s’evidencia més. Altés explica com alguna família se sorprèn, ja que des que el seu fill va començar a participar en el banc del temps escolar, “no para d’explicar-los el que ha après o ha fet a l’aula”.
A més a més, el vincle es reforça per un aspecte bàsic: la interculturalitat a les aules és molt gran i cada nen és un món. “Ensenyen coses del seu àmbit familiar”, explica Xavier Cacho. Per exemple, si un pare pesca, la seva filla ensenyarà a pescar o explicarà els diferents tipus d’ham als seus companys de classe. Per això mateix, els pares també es converteixen en un element essencial d’aquest procés d’aprenentatge mutu. “Els alumnes es mostren orgullosos” de poder ensenyar als companys la seva tradició, mentre que “impliquen els pares en el procés educatiu”, relata Montserrat Pujol. Però aquesta falta de comunicació no només passa a casa. El Xavier explica com, a vegades, “trobes alumnes que estan a l’ESO i han estat tota la primària junts a la mateixa classe i no s’han parlat mai!”
En aquesta direcció es pronuncia la coordinadora de Salut i Família, que veu com, sense adonar-se’n, es crea “una societat col·laborativa, participativa i d’ajuda mútua”. A més a més, emfatitza en la importància de la iniciativa, ja que resulta l’inici d’una relació que sortirà de les aules.
Cada docent pot acomodar l’organització del banc del temps escolar a les necessitats de la seva classe. La idea fonamental és que tots han de tenir èxit i tots s’han ajudar per aconseguir-ho. Així ho van fonamentar Montserrat Pujol i Xavier Cacho. Aquest projecte, que ha arribat a països com Itàlia i Portugal, s’implementa a l’Escola Sant Felip Neri. En aquest cas, dimecres s’iniciarà la primera sessió d’aquest curs -fa uns quatre anys que ho duen a terme en aquestes edats- amb els nens de cinquè i sisè de primària, com a part d’un dels tallers que es treballen durant el curs. A 1r d’ESO, en temps de tutoria, els alumnes fan el banc del temps durant tot l’any. En el cas dels més petits, ho fan en grups de 15 alumnes. Els nens elaboren un currículum del que poden ensenyar i ho comparteixen amb tres persones.
“Els nanos descobreixen coses dels altres que no pensaven que sabien fer i poden veure altres aspectes dels companys que no veuen en el seu dia a dia”, detalla la Merche, que pensa que tot l’alumnat veu el banc del temps com una cosa positiva i que tornaria a repetir.
El banc del temps de l’AMPA
A l’Escola dels Encants de Barcelona, els pares també tenen una implicació important en el banc del temps. En aquest cas, però, sense la participació dels infants, ja que en aquesta escola només hi ha nens i nenes de fins a 9 anys i, tot i que hi ha casos de banc del temps escolar d’aquestes edats, creuen que és més complicat implementar-ho. Ja que no poden aplicar el banc del temps a les aules, l’escola ha decidit organitzar-ne un per a tota la comunitat educativa.
Esther Hospital forma part del seu equip gestor i explica com 31 de les 300 famílies de l’escola participen en aquest banc del temps. Fa dos anys que duen a terme aquesta iniciativa i els resultats són molt positius. “La interrelació entre les famílies de l’escola és el valor afegit”, relata l’Esther, mentre recalca que tot plegat facilita el dia a dia dels pares i mares.

FOTOGRAFIES GRUPS-CLASSE CURS 2014-2015


sábado, 7 de marzo de 2015

PANTALLES SOTA CONTROL?

Pantalles sota control?

L’Ajuntament de Barcelona impulsa una guia per educar les famílies en l’ús de xarxes, aplis i internet

Tenim les pantalles sota control? Les noves tecnologies de la informació i l’ús de les xarxes socials sembla que viatgen a la velocitat de la llum, ja que quan un pare decideix obrir un perfil al Facebook per saber què fa el seu fill preadolescent, la criatura ja s’ha canviat a Instagram. Per orientar les famílies en aquests canvis de paradigma i en els nous canals de comunicació i oci, la regidoria d’Educació i Universitats de l’Ajuntament de Barcelona ha impulsat la Guia d’Educació Digital (http://w110.bcn.cat/Educacio/Continguts/Documents/BCN-IME_Guia-vdigital_ca.pdf). Es tracta d’un document pràctic per formar pares i fills en l’ús de xarxes, aplis, internet, telèfons intel·ligents i les TIC en general.
Oriol Torres és consultor en educació digital, ètica online i estratègia de transformació i innovació digital per a empreses i organitzacions, i és coconsultor i redactor d’aquesta guia. Quan se li demana si els pares estan prou preparats per gestionar les xarxes i el repte digital dels fills, respon amb una altra pregunta: “¿Algú ens n’ha donat, de preparació?” I continua: “El que sí que ens donen són els dispositius i la interconnexió permanent, i així s’asseguren que cada any els renovem i en comprem de nous”. Torres opina: “En plena revolució digital, ningú sap del cert cap on avancem, o si retrocedim. La visió un pèl escèptica sobre les TIC és criminalitzada ràpidament, perquè és antisistema i antisistèmica. No sóc neoludista, però entenc que el que cal és fer una mica de contradiscurs, simplement per guanyar una mica de terreny al corrent imperant que ens diu que sense tecnologia no podrem viure”, reconeix.
Especialment en l’última dècada, les TIC i les pantalles formen part de la persona des dels primers anys de vida infantil fins que és un adolescent, com si sempre haguessin sigut aquí. Els experts consultats recomanen que siguin els adults els que els acompanyin quan juguen amb una tauleta ja de ben petits, quan utilitzen internet per fer els deures, quan s’obren un perfil en una xarxa social o quan diuen que volen tenir un mòbil amb internet de tercera generació (3G).
El psicopedagog expert en noves tecnologies Miquel A. Torrico (@reOrienta) reconeix: “Tant els smartphones com les tauletes són unes eines magnífiques per a l’aprenentatge, sempre que les entenguem com un complement. No han de substituir el paper ni les experiències vivencials i no entenc les escoles que per ser modernes ho fan. És un error”. “Un altre tema -alerta- són els continguts i com gestionar-los. Aquest és un nou repte dels pares d’avui en dia. La tecnologia i les xarxes no s’han de prohibir, però sí que aconsello als adolescents que no pengin a les xarxes res que no explicarien a la seva vida real”.
Torrico alerta que en el cas dels adolescents, les xarxes socials són “el mitjà idoni per exposar-se i s’ha de tenir clar que tenen un efecte multiplicador que en pocs segons arriba arreu”. Per tant, aconsella, els pares han de ser un model de conducta també amb les TIC. “Se’ls han de transmetre uns valors molt clars de respecte cap a un mateix i cap a l’altre, ja que s’estan formant la personalitat i, alhora, estan exposats a molts perills”.
Internet al mòbil?
A quina edat els adolescents han de tenir mòbil i, en concret, un smartphone? “És una pregunta interessant perquè no té resposta i en té moltes -assegura Torres-. L’Ajuntament de Barcelona ho resol amb una analogia que trobo encertada: l’internet al mòbil és tan o tan poc arriscat com sortir de nit o conduir. La dificultat no és aprendre’n sinó ser conscient dels riscos potencials, que vol dir ser prou madur”.
Un altre dels perills a què s’enfronten els adolescents és el ciberassetjament. Torres creu que s’ha de combatre amb “comunicació de qualitat”. Anem sobrats de comunicació a pes, banal o supèrflua -apunta-. Reivindico posar paraules als riscos i problemes, com a primer pas per parlar-ne. És una bona recepta. No només per protegir els fills, sinó també perquè s’impliquin per ajudar algú altre que estigui patint”.