domingo, 25 de enero de 2015

PARCS DE CONTE,PARCS SEGURS

Parcs de conte, parcs segurs

La incorporació d’elements tradicionals és la tendència d’uns parcs infantils més segurs i resistents

Parcs infantils dedicats als contes del Patufet, la Caputxeta Vermella o decorats amb els gegants del poble. Aquestes són algunes de les innovadores propostes que es poden veure a les zones de joc adreçades a la canalla del nostre país i que són obra de l’empresa de Roda de Ter Happyludic, que ha revolucionat el sector introduint elements de la cultura popular en una aposta que va néixer fruit de l’atzar.
L’Ajuntament de Vic volia homenatjar la il·lustradora Pilarín Bayés com a filla predilecta de la ciutat i es va posar en contacte amb l’empresa osonenca per visitar la dibuixant i oferir-li dissenyar un parc infantil. “Ens va dir que li feia gràcia que hi hagués un fil conductor amb els contes que ha il·lustrat tota la vida”, revela el cofundador de Happyludic Jordi Crous. El conte escollit va ser el del Patufet perquè, com assenyala el també director comercial de l’empresa, “la Pilarín té una devoció especial per aquest personatge perquè diu que és petit i eixerit com el poble català”. El resultat final són dos jocs de molla que representen el Patufet i el Dineret, un tobogan amb forma de bou, un gronxador que amaga una col, un balancí amb el cistellet i una caseta reconvertida en botiga. “Hem fet el conte en 3D i hi hem incorporat un panell de dos metres amb la història perquè els acompanyants puguin explicar-la als nens”.
Després de la inauguració del parc infantil de Josep M. Sert, el 10 de setembre del 2013, altres municipis es van interessar per la proposta perquè per primer cop s’imprimia un vessant cultural més enllà del lúdic en una zona de joc. “Avui dia, en un món tan globalitzat, es valora que es promogui la tradició popular”, subratlla Crous.
Un any i tres mesos després de l’estrena del parc de Vic ja hi ha una seixantena de pobles i ciutats on el Patufet i la resta de personatges del conte juguen amb la mainada. “La idea era fer-ne només cinquanta i que l’últim fos una donació a l’Hospital de Sant Joan de Déu per celebrar-ho, com ja vam fer, però la Pilarín ens va dir que la cultura no es pot negar a ningú i arribarem fins al centenar amb una altra donació. No volem passar d’aquí per no desmerèixer el producte. El cert és que no prevèiem un èxit tan rotund”. L’empresa osonenca, paral·lelament, ha dissenyat també una desena de parcs de la Caputxeta Vermella amb dibuixos de Bayés, adreçats, com el Patufet, a nens d’entre dos i sis anys.
Parcs amb codis QR
L’última creació inspirada en un conte s’ha estrenat aquest Nadal a Masquefa, amb el parc dels Tres Porquets, també amb el segell de la ninotaire i en aquest cas dirigit a una franja d’edat més gran, de sis a dotze anys. Aquest parc incorpora com a novetat un codi QR mitjançant el qual els nens i els pares es poden descarregar el conte amb els dibuixos de Bayés per llegir-lo i pintar-lo, o tenir accés a la pàgina web de l’autora per contactar-hi.
Aquesta mateixa representació es pot veure des de fa una setmana a Sant Antoni de Vilamajor i aviat s’instal·larà a Castellbell i el Vilar. L’empresa acaba de signar un acord també amb Roser Capdevila, amb qui ja s’estan treballant diferents projectes per dur-los a terme durant aquest any. El primer serà el dedicat a la Girafa Ona a la plaça de Sant Miquel de Barcelona, just darrere de la plaça Sant Jaume, al bell mig de la capital catalana. “És un honor que una empresa petita com la nostra pugui anar de bracet d’aquestes dues il·lustradores de tan renom”, deixa clar el màxim responsable de Happyludic.
L’èxit d’aquests parcs ha empès l’empresa de Roda de Ter a obrir-se a la cultura popular. “Hem cregut que era el moment de fer un pas més enllà i fer una adaptació artística dels gegants dels pobles als quals els faci il·lusió veure’ls cada dia i no només per festa major”, explica el director comercial. Un multijoc de dues torres en format 2D i un rocòdrom de grans dimensions amb la silueta dels gegants en format 3D són els dos formats que es podran veure als sis municipis que ja n’han encarregat, com Olot, que serà el primer a estrenar-ne a finals del mes de febrer.
Seguint aquesta temàtica tradicional, Igualada gaudeix des del 4 de gener d’un parc dedicat als Reis Mags de la capital de l’Anoia, molt populars i estimats pels seus habitants, i la companyia negocia amb l’Ajuntament de Berga fer un parc inspirat en la Patum. “De qualsevol cita important se’n pot fer una adaptació”, sentencia Crous, que ja s’imagina un parc dedicat a Dalí a Figueres.
Els parcs temàtics que ells dissenyen contrasten amb els gronxadors i tobogans de ferro que hi havia aïllats enmig d’una plaça a la dècada dels setanta. Ara ja no es concep un parc infantil si no és com una zona exclusiva per a nens amb totes les mesures de seguretat habilitades. “Han canviat moltíssim els últims quaranta anys: s’han adaptat a les normatives europees, les estructures metàl·liques o de fusta han substituït el ferro i s’han incorporat materials més segurs i resistents, com les plaques de polietilè o de plàstic, que allarguen la vida d’un parc infantil fins als quinze anys, sempre que se’n faci un bon manteniment. Una tasca clau per a la seva preservació i el nostre camp de batalla”, anota el director de l’empresa, que no es cansa de repetir que “els ajuntaments fan un gran esforç perquè no es malmetin malgrat la crisi”.
Els mateixos jocs
El que no ha canviat són els elements centrals d’un parc infantil. Cros remarca que “de tobogans i gronxadors n’hi haurà sempre”, però afegeix que se n’han afegit de nous, com “rocòdroms per treballar la psicomotricitat o conjunts modulars, els més coneguts dels quals són les casetes o les torres”. També estan més treballats en una oferta cada cop més variada: “Ara hi ha més de vint-i-cinc models diferents de cada element del parc i els jocs són més complets. Hi ha castells amb diferents alçades, tobogans circulars o tapats o gronxadors de seient pla, per a nadons, per a infants amb discapacitats o perquè hi puguin seure diversos nens”.
La col·lectivització dels jocs és també un dels canvis més significatius dels últims temps. Els fabricants aposten per elements que fomentin el joc en equip, com les cistelles niu, perquè, com conclou Crous, “jugar sol és molt avorrit”.
Que els elements tradicionals d’un parc són els que tenen més sortida al mercat ho avala Vito Langa, product manager de serveis infantils de l’empresa Benito Urban, que corrobora que es mantenen: “El tobogan és mil·lenari, al nen sempre li agrada lliscar; i el gronxador també és dels primers jocs que es van inventar. Aquests elements ens acompanyaran durant molt de temps, perquè aquestes estructures formen part de la manera de ser del nen, del seu instint de jugar”. El representant d’aquesta companyia ubicada a Sant Bartomeu del Grau defensa també que “els jocs siguin de conjunt perquè promouen la imaginació i la socialització”, però discrepa a l’hora d’incorporar-hi dispositius electrònics: “Si s’hi incorpora el so d’una vaca, per exemple, estem traient l’essència del joc. El nen ja està content saltant, lliscant o balancejant-se amb el gronxador; el joc ha de ser natural, no artificial”.
La tria de colors
Tot i que els colors preferits dels nens són els bàsics (el vermell, el verd, el blau o el groc), els ajuntaments advoquen sovint per tonalitats més suaus, que s’integren millor a l’entorn. “La combinació dels colors és molt important. Abans només s’utilitzava ferro, però ara els clients són més exigents en l’elecció”, sosté Langa. Una tendència que ha deixat de ser-ho aquests últims anys és la inclusió de circuits biosaludables al costat de les zones d’esbarjo infantils perquè els avis especialment, però també els pares que acompanyen els nens, facin exercici físic mentre els petits juguen. “No és el món del parc infantil i han d’estar ben separats perquè la canalla no prengui mal”, afirma Langa, que afegeix que “ara algunes empreses tornen a incorporar el ferro per diferenciar-se de la competència barrejant-lo amb el polietilè i vigilant que estigui ben protegit i que no contingui cap element tòxic”. Un revival que no amaga l’evolució que han tingut els parcs infantils des que van arribar al nostre país als anys setanta.

viernes, 23 de enero de 2015

MOTXILLES ESCOLARS...ÚS INADEQUAT?,NOMÉS UN PROBLEMA DE PES?

Aquest divendres vinent, a les 6 de la tarda, a la nova biblioteca de l'escola,l'Espai Catà, us convidem a assistir a la xerrada "Motxilles Escolars....Ús inadequat?, Només un problema de pes?", a càrrec del
Dr. Joaquim Martorell,adjunt de pediatria del servei d'Urgències  de l'Hospital de Mataró i especialista en medicina de l'esport.


D´uns anys ençà, l´ús (sovint inadequat) de les motxilles escolars ja sigui per raons d´ergonomia i/o pes excessiu, i les conseqüències negatives que s´en deriven, és motiu de creixent preocupació no només pels pares dels alumnes sinó també per la comunitat educativa, els professionals sanitaris, i evidentment pels propis alumnes.

Més enllà de les molèsties pròpies ja conegudes per a tothom, la importància del problema rau en les possibles conseqüències a mitjà i llarg plaç que es poden presentar en aquests escolars un cop arribats a l´etapa d´adults.

Es donaran unes recomanacions consensuades sobre les normes d´utilització de les motxilles .

Creiem que és un tema que com a pares ens pot interessar ,ja que es refereix a la salut dels nostres nens.

RECORDEU: HI HAURÀ SERVEI GRATUIT DE GUARDERIA,PERÒ ÉS IMPRESCINDIBLE APUNTAR-SE A L'A.M.P.A. ; al telèfon 937938466,de dilluns a divendres de 4 a 7 de la tarda, fins dijous 29 de gener.

Us esperem!!!!!!!!!!!! 









jueves, 22 de enero de 2015

ELS BENEFICIS D'ESCRIURE A MÀ.

Els beneficis d’escriure a mà

Exigeix un exercici més intens del cervell i ajuda a recordar i comprendre més bé el que escrivim

Ha arribat el temps en què escriure a mà rep la categoria d’esborrany, d’anotació, i gairebé mai se’l considera un text complet. I no només en el món adult, sinó entre adolescents i, cada vegada més, també entre els infants. La nostra lletra, intensitat, ritme, procés i rectificació no és plenament vàlida. Amb aquesta lògica, en què es perd tota subtilesa, ¿per què continuar escrivint a mà si de totes totes haurem de considerar el resultat com a simple esborrany? Empesos per aquesta conclusió, cada vegada són més els sistemes educatius en què el temps dedicat a la pràctica de l’escriptura manual va decaient; fins i tot en algunes parts gairebé ha desaparegut. Al seu lloc apareix tota la parafernàlia informatitzada des de ben petits, sense tenir en compte les conseqüències que això comporta per a un cos (i un cervell) en ple desenvolupament (deteriorament de la visió exposada a llargs períodes davant la pantalla, manteniment d’una posició rígida davant d’un ordinador estàtic, aïllament de l’entorn per l’absorció de l’aparell i tot allò que potencialment ens ofereix, exposició innecessària a camps electromagnètics i wifi, necessitat d’estar en espais tancats amb llum artificial i un llarg etcètera que de mica en mica es va denunciant, per no esmentar el desgast ecològic i el cost econòmic que suposa).
En els últims temps a totes aquestes crítiques s’hi han afegit estudis científics que demostren que escriure a mà en un paper, en lloc de fer-ho en un teclat, estimula més les capacitats neuronals complexes, ja que s’activen simultàniament diversos processos cerebrals, des del visual fins a la capacitat motora i cognitiva. En aquest sentit, escriure a mà exigeix un exercici més intens del cervell, un fet que també ajuda a recordar i comprendre més bé el que estem escrivint. De nens, però també d’adults, veure com la mà escriu manté encara tota la força d’un ésser connectat amb ell mateix, a diferència de la lleugera però significativa dissociació que patim quan escrivim en un teclat amb un tipus de lletra que no és la nostra.
Estímul neuronal
El treball cal·ligràfic constant, igual que les operacions matemàtiques manuals, són oportunitats que ens oferim a nosaltres mateixos, a través de les nostres mans, per exercitar i estimular les neurones. La nostra capacitat de comprensió i assimilació, sumada a un procés més lent, troba, per tant, el seu aliat en una tasca tan simple i alhora tan complexa, mil·lenària i universal com l’escriptura. Si la cal·ligrafia ocupa en algunes cultures un elevat rang artístic és precisament per aquesta potencialitat guaridora que té, tant per a qui la fa com per a qui la contempla.
Aquest element beneficiós que proporciona l’escriptura manual es pot potenciar encara més, des de petits, si utilitzem l’escriptura com a eina de comunicació emocional; és a dir, com a vehicle d’expressió d’allò que neix a dins d’un mateix amb la voluntat de ser compartit i no com a exercici extern, mecànic i desconnectat. I això es rep, especialment, a l’escola.
Aprendre a escriure per un mateix
Al Martinet, una escola pública de Ripollet, no trobarem ordinadors ni tablets per als alumnes, però sí devoció per l’escriptura i la lectura. Trencant els tòpics, tampoc veurem classes convencionals amb files de taules i cadires davant un mestre i una pissarra on els infants es veuen obligats a exercitar la cal·ligrafia durant llargues estones. Aquí el procés és molt més natural, ja que es considera que cada infant aprèn a escriure com ha après a caminar o a parlar: de manera autònoma i al seu temps, que no és el mateix per a tothom, o dit en altres paraules, confiant en la força natural de cada infant.
Thaïs Bonet, mestra de l’escola, al llibre Veus, relats del Martinet descriu aquests primers i decisius passos dels nens cap al món de les lletres per ells mateixos i com a fruit d’aquesta necessitat interior: “Quan comencen a escriure el contingut dels primers escrits és ple d’espontaneïtat i emoció. Pren molta força la necessitat de comunicar aspectes, continguts del seu món més íntim i personal. Els textos breus estan acompanyats de molts sentiments profunds. És per això que molt sovint acostumem a veure-hi escrites paraules com «t’estimo»; «amiga meva»; «mama»; «casa meva»; «felicitats»; «vull»... i llistes i llistes de noms propis importantíssims per a ells, de familiars i amics. Sovint aquest és l’impuls de transmetre quelcom a l’altre, al món i a ell mateix. Un impuls que coincideix amb una etapa en què els infants d’aquestes edats (a partir dels 6-7 anys) tendeixen a interessar-se pel món. Un camí de lectura i escriptura que tot just comença i que de ben segur els portarà a descobrir noves realitats. On s’han començat a activar molts mecanismes del pensament, establint relacions entre els sons i les grafies”.
Aquesta pràctica a contracorrent, que valora l’escriptura a mà però que no imposa la tècnica ni els continguts de les redaccions, busca precisament potenciar tots els beneficis de l’escriptura sorgida des de dins. En aquest sentit, Bonet comenta: “És una manera d’arribar a escriure ben diferent de la que jo vaig viure quan era petita, en què l’exigència externa prenia més pes que el propi desig i satisfacció per aconseguir alguna cosa. Ens agrada pensar que és possible aprendre amb joia i alegria, des de la satisfacció d’anar aconseguint allò que ens proposem, amb el plaer que comporta conèixer i aprendre”.
Aquí, els beneficis d’escriure a mà sobre un paper no es limiten al formalisme ni a la tècnica, sinó que s’equilibren amb la necessitat d’expressió emocional que cadascú porta a dins.

lunes, 19 de enero de 2015

L'ESPORT,EINA D'EDUCACIÓ EN VALORS.

L’esport, eina d’educació en valors

Els valors s’adquireixen i poden modificar-se al llarg de la vida. De quina manera?

L’esport és un fenomen social indiscutible que forma part de la nostra vida quotidiana, ja sigui des d’un vessant pràctic i vivencial o des d’un vessant més professional i mediàtic a través dels mitjans de comunicació. L’esport aporta models, genera conflictes, desperta passions i té un gran potencial motivador que captiva persones de totes les edats i condicions.
Tot i les nombroses virtuts i el gran potencial educatiu que té, també cal dir que l’esport per si sol no sempre garanteix la transmissió de valors positius. Com diuen alguns autors, no es tracta d’una vareta màgica, sinó que únicament és un instrument o una eina que, utilitzada de forma adequada i amb una clara intencionalitat educativa, podrà promoure determinats valors personals i socials.
Cap esport té valors intrínsecs en si mateix, sinó que, depenent de com s’orienti la pràctica esportiva, podrà promoure valors o contravalors. És per això que sovint es destaca el caràcter ambivalent de l’esport, ja que pot promoure valors desitjats però també pot produir l’efecte contrari. Aquest fet és el que coneixem com la cara i la creu de l’esport.
Com s’aprenen els valors?
Els valors no són universals, ni naixem amb uns valors preestablerts, sinó que els infants van configurant la seva pròpia escala de valors en funció de les pròpies vivències, experiències i entorns més propers. Per tant, també en l’esport, els valors s’adquireixen i poden modificar-se al llarg de la vida. De quina manera?
Tot i la complexitat de la resposta, els valors s’aprenen per imitació dels diferents models viscuts, que, posteriorment, s’interioritzaran i s’aplicaran a situacions semblants. D’aquesta manera, seran molt importants tots els models que els infants adquireixen en la família en les primeres edats, a l’escola o en els clubs esportius, com també els que s’adquireixen a través de les amistats. En la mateixa línia, els models que arriben als nens des dels mitjans de comunicació, especialment dels grans ídols esportius, poden guiar la conducta dels més joves, ja que els esportistes tenen un enorme poder d’influència. El que digui o faci un determinat líder esportiu, un entrenador de renom o un dirigent esportiu pot ser més rellevant que no pas el que pugui dir o fer el professor d’educació física a l’aula o al gimnàs.
D’altra banda, els valors no s’aprenen com s’aprenen les matemàtiques o la història, sinó que s’interioritzen a poc a poc, a través de les experiències que vivim, les situacions que ens envolten, les rutines i fets que configuren el nostre dia a dia, ja que “la moral no s’ensenya, es viu”, com deia Célestin Freinet.
Si ens centrem en l’àmbit de l’esport, els joves van adquirint uns comportaments, unes maneres de fer i actuar en relació amb l’esport que practiquen a partir de les vivències: al pati de l’escola, a les classes d’educació física, als entrenaments esportius al club, als partits del barri o de cap de setmana, quan miren una final de futbol amb la família o amb els amics, en escoltar o llegir els comentaris dels periodistes.
La noció de pràctica és crucial. Desenvolupar i practicar hàbits és semblant a aprendre a tocar la guitarra o a anar en bicicleta. Exposant les normes a un nen sobre com es va en bicicleta no n’hi ha prou perquè n’aprengui. Per això és absurd pensar que establir un conjunt de valors o normes serà suficient perquè les conductes que pretenem transmetre siguin incorporades. Aprendrem els hàbits higiènics practicant-los, i assimilarem el respecte a les normes amb la pròpia experiència. Els discursos teòrics serveixen de ben poc si no els portem a la pràctica, amb els comportaments i les rutines corresponents.
Una de les grans potencialitats de l’esport és justament que ens permet vivenciar a través del joc i les normes la seva aplicació en un context determinat i no de forma abstracta. La pregunta que ens hem de fer és si hi ha transferència del món de l’esport a la vida quotidiana, ja que no sempre hi ha garanties que això realment sigui així.
Finalment, l’aprenentatge de valors és un procés molt transversal, en què el clima o l’atmosfera moral generada al voltant de l’activitat esportiva serà fonamental per aconseguir l’objectiu o els valors proposats. Cal, doncs, un compromís compartit des de les entitats esportives, els clubs o associacions, les famílies, els jugadors i jugadores, i els mitjans de comunicació per aconseguir entorns esportius on s’exercitin bones pràctiques, s’encomani i es difongui un bon clima esportiu, es promogui ambient de fair play, es valorin els comportaments solidaris, de responsabilitat i respecte a tots els agents implicats, tant en el terreny de joc com fora.
Reflexionar sobre el que passa en els terrenys de joc i promoure el debat crític sobre aquest tema ja és un primer pas per començar a avançar en la millora dels valors.

"MARE,NO CRIDIS!"

“Mare, no cridis!”

L’actitud de pares i jugadors es té en compte en els resultats dels partits a nivell escolar
La mort de l’aficionat del Deportivo de la Corunya Francisco J. Romero Taboada, Jimmy, el 30 de novembre a les immediacions del Vicente Calderón de Madrid ha reobert el debat sobre la violència en el món del futbol. A corre-cuita, els màxims organismes espanyols busquen donar resposta a un problema, el dels aficionats radicals, que s’arrossega des de principis dels anys 80. La majoria dels experts, però, consideren que és una qüestió cultural i que requereix un canvi de mentalitat general de la societat que s’ha d’impulsar des de l’educació als més petits. És una lluita a llarg termini.
Catalunya fa temps que treballa en aquest sentit. Des de fa uns anys es busca la manera que l’esport contribueixi a educar i allunyar la crispació de les pistes i els terrenys de joc de les competicions escolars dels més menuts. Arreu del territori hi ha projectes en marxa perquè els nens i nenes concebin l’esport d’una manera diferent. Una d’aquestes iniciatives és el Juga Verd Playdel Baix Llobregat, un projecte pioner a tot Espanya que té en compte el comportament del públic, els tècnics i els mateixos jugadors a l’hora de puntuar els partits. La competitivitat perd pes, l’actitud passa a ser el que més compta a l’hora de mirar la classificació final. Un partit pot arribar a valer 10 punts, dels quals només tres depenen del marcador.
El Consell Esportiu del Baix Llobregat fa mesos que està en contacte directe amb el Consell Català de l’Esport per intentar estendre el model del Juga Verd Play, o almenys el seu esperit, arreu del territori. Si bé ells van ser pioners, i tenen el model més desenvolupat, la resta dels 45 consells que hi ha a Catalunya també intenten canviar la manera tradicional de concebre l’esport infantil. L’horitzó és el 2020, quan es vol que tots els nens que practiquen esport es regeixin per tres grans patrons: caràcter poliesportiu, hàbits saludables i aposta pels valors. Cada Consell haurà d’apostar per un dels tres eixos.
Així ho recull el Pla Estratègic de l’Esport, que es va impulsar el 2013 amb la participació de més de 100 especialistes i que intenta traçar les línies mestres del que ha de ser l’esport infantil. “Hem demanat als consells que apostin pel que es fa al Baix Llobregat, però donant marge, que tothom hi vagi arribant en la mesura de les seves possibilitats”, explica el subdirector d’Esport de la Generalitat, Oriol Marcé. Queden cinc anys per canviar les regles del joc dels dissabtes al matí per a milers de nens i pares de tot Catalunya.
Fa tot just un mes, al Parc Esportiu de Cornellà, un pare va estar a punt d’agredir Aitor Orias. Una pilota dividida, una munió de nens que es van llançar a capturar-la i un d’ells que va quedar adolorit mentre la resta intentaven aconseguir la cistella. El pare de la criatura colpejada va baixar de la grada directe cap a l’Aitor, que feia de dinamitzador de joc, com es coneix la figura de l’àrbitre en les competicions escolars del Baix Llobregat. No va passar res. La resta de pares i els entrenadors van rebaixar la tensió, mentre els jugadors, que amb prou feines saben fer botar la pilota, es miraven l’escena embadalits. El resultat final va reflectir el que havia passat. L’equip del pare que es va abraonar sobre l’Aitor, tot i que havia fet més punts que el rival, va obtenir menys punts que el contrari. Van ser superiors a la pista, però van perdre a la grada: a les competicions escolars del Baix Llobregat, fins als 13 anys, el mal comportament penalitza.
El Juga Verd Play va néixer com a programa pilot el curs passat, precisament per minimitzar i eradicar situacions com la que va patir l’Aitor. Es tracta d’un projecte destinat a més de 5.300 nens i nenes de la comarca del Baix Llobregat, en el qual participen 30 municipis i mig miler d’equips. Tots els partits d’handbol, futbol 7, futbol sala, bàsquet i voleibol que organitza el Consell Esportiu, des dels prebenjamins fins als infantils de segon d’ESO, es regeixen per les regles del Juga Verd Play. “Sempre parlem dels hàbits saludables, de l’esforç, del treball en equip... Això és molt teòric, però faltava una iniciativa que enllacés aquests valors amb alguna cosa pràctica”, explica el regidor d’Esports de Cornellà, i promotor d’aquest projecte, José Manuel Parrado.
La família, el gran repte
“S’havia de fer alguna cosa”, exclama l’Adriana González, tècnica d’esports de Cornellà. Aquest curs, després d’uns anys allunyada de la realitat escolar, l’Adriana supervisa els partits del dissabte al matí al pavelló del costat del Power8 Stadium de l’Espanyol. “Hi havia crits, era angoixant. S’havia de conscienciar la gent que, en aquestes edats, els nens han d’arribar a la pista contents i n’han de marxar encara més contents”.
En alguns casos no era així per “l’actitud dels pares” o dels “mateixos entrenadors”, explica l’Adriana, que entre partit i partit topa amb l’Andrés González, entrenador del Santfeliuenc, de la Tercera Divisió. L’Andrés, que durant molts anys va dedicar-se a la formació, torna als orígens, ara com a pare. “Vaig deixar la base cansat de barallar-me amb els pares”, lamenta. Precisament, més fins i tot que la canalla, els familiars, especialment pares i mares, són l’objectiu principal del Juga Verd Play: “Si el que volem és educar en valors, el comportament cívic ha de comptar en el marcador final. I a les famílies els hem donat un protagonisme que va més enllà de ser purament espectadors”, explica el professor d’educació física de l’INEFC, Carles Gonzàlez, un dels ideòlegs i impulsors del projecte. “Hem tingut casos de prebenjamins en què els pares increpaven els rivals”, sentencia l’Adriana. Els benjamins són nens de 7 i 8 anys que encara han de sentir els crits d’algun pare que porta la competitivitat fins a l’extrem.
“Els fills segueixen el nostre exemple”, admet la Isabel, que ha acompanyat la seva filla a un partit de futbol sala de l’Escola Joan Bardina de Sant Boi. Quan l’equip rival transforma un penal rigorós assenyalat pel dinamitzador de joc, aplaudeixen efusivament. “La competència vindrà més endavant”, argumenta l’Antonio, assegut al costat de la Isabel, per explicar els aplaudiments a l’oponent. “Els nens tenen el comportament dels pares, el mateix ADN”, remata el Rafa, coordinador del Futbol Sala Cornellà. Al futbol “tots pensen que el seu fill és un Messi o un Cristiano”, afegeix la Yolanda, que té clar que el “futbol gran” genera més tensió: “Es queda aquí, al futbol sala, tant sí com no”, assevera mirant l’Èric, que compagina l’esport federat i l’escolar. El curs vinent la Yolanda té clar que s’acabaran els partits a la intempèrie, on les revolucions són més altes.
Nen expulsat
A la pista de la vora, els nens es reuneixen amb els pares després del partit de bàsquet. L’Aitor ha fet valer la seva condició de dinamitzador, molt més complexa que la d’àrbitre: ha fet seure un nen de 10 anys, “físicament molt fort, millor que la resta”. El motiu: “No feia cas de les indicacions”. “Esgarrapava”, afegeix la Mireia, rival a la pista. “Si ho fes un del meu equip li diria que parés”, assegura tímida la jugadora del Mediterrània. Per evitar problemes, l’Aitor ha pactat amb els entrenadors “canviar” el nen i deixar-lo a la banqueta, sense jugar. “L’objectiu és educar”, afegeix. A més, quan aparegui la classificació final, amb els punts del Juga Verd Play introduïts a través d’una aplicació mòbil, també hi quedarà reflectit el comportament del noi. Un equip pot aconseguir 10 punts cada partit: 3 si guanya (2 per l’empat i 1 per la derrota), 1 que atorga el tutor de grada (un pare de l’equip rival que valora l’actitud), 1 del públic rival, 2 de l’entrenador de l’equip oponent, 2 del dinamitzador de joc i un de l’anomenat Suma Verds, que valora diferents factors com la puntualitat o el fet que l’equip es presenti amb el nombre de jugadors suficient.
L’any passat el Juga Verd Play va ser una prova pilot i enguany és una realitat a tot el Baix Llobregat. Tècnics i dinamitzadors de joc en fan una lectura positiva. “Els pares ho valoren més que els nens, la realitat a les graderies ha canviat molt, ara saben que poden perdre punts”, explica Desiré García, entrenadora de voleibol, l’esport menys conflictiu dels cinc que formen part del programa. Parrado, impulsor del projecte, ho ratifica: “Es va notant, no se senten crits, ni insults”. El regidor focalitza l’objectiu entre els més menuts: “Si un jugador cau a terra, l’altre li dóna ràpidament la mà. Estan captant la idea del projecte, en el moment que sigui innat... victòria”. L’altre repte és que els nens participin del canvi a la grada. Per no perdre punts, ells són els primers que demanen calma als pares, a vegades més efusius i crispats que els mateixos jugadors. “Si la mare cridés, tindria vergonya i li diria «No cridis»”, diu la Mireia.
Tot i això, els nens molts cops no són conscients del vessant penalitzador del projecte. “Guanyar, empatar o perdre” és l’únic que saben a aquestes edats, explica el Rafa, que acompanya el Josep, de 9 anys, a un partit de futbol sala. “Acostumat a veure el futbol per la tele, li costa entendre la classificació”, afegeix. “L’únic objectiu és marcar un gol que li doni adrenalina tota la setmana”, remata l’Antonio des de la graderia, atent al que fa la filla.
Guanyar i no ser campió
Fins que no arriben a l’edat d’alevins, gairebé infantils, amb 12 o 13 anys, els nens són poc conscients de la classificació. D’aquesta manera, s’eviten situacions incòmodes per als pares, com la que va viure el Bruno, de només 7 anys, el curs passat. Amb la penya Blanc Blava de Sant Feliu van acabar imbatuts. “Havíem guanyat tots els partits i quan vam mirar la classificació final havíem quedat tercers o quarts -explica la mare del Bruno, l’Ester-. Els vam haver de comprar unes copes de campions nosaltres”. La classificació final va reflectir més coses que el marcador. No va ser per mala conducta -tot i que a vegades “et dispares”, diu l’Ester-, sinó perquè no van complir amb els mínims que exigeix el Juga Verd Play, que requereix que els pares puntuïn l’actitud del rival. Aquesta és una de les assignatures pendents, que tothom s’hi impliqui, admet l’Adriana. Qui no ho fa en surt penalitzat.
Només guanyar
Un dels dubtes que plantegen els pares és el canvi que poden notar els fills quan es federin o arribin a cadets, ja de ple en l’edat adolescent. Llavors, la competitivitat es redimensiona. L’Andrés González, que ara entrena amateurs, no hi veu problema: “¿Quants equips alevins hi ha a Catalunya?”, es qüestiona per relativitzar la competitivitat. “El partit del dissabte hauria de ser un altre entrenament. A determinades edats no es pot exigir competitivitat”, afegeix. Tot i això, l’exigència hi és, i s’ha convertit en un dels grans reptes per al Juga Verd Play. Molts entrenadors pensen només a guanyar i donen pocs minuts als menys hàbils. A vegades, reconeix l’Adriana, els tècnics tampoc accepten que el dinamitzador de joc assegui el millor jugador d’un equip per mala conducta.
“Cal buscar iniciatives que procurin fer-nos reflexionar sobre el valor de l’esport i de la victòria, de l’actitud i de l’aptitud, de la participació i de l’espectacle per, a poc a poc, anar provocant canvis de comportament”, explica el professor de la Universitat Ramon Llull, i expert en la matèria, Enric Maria Sebastiani.
Per molts canvis que s’implantin a nivell professional, eradicar la violència o, almenys, canviar les conductes en els camps de futbol i els pavellons poliesportius passa per anar a l’arrel del problema: l’educació dels més petits i els seus referents més immediats, els pares. “Podem crear normatives i prohibir coses, i que potser siguin una mica útils inicialment, però el que faran és simplement ocultar o endarrerir l’aparició, de nou, del problema”, remarca Sebastiani.
Al Baix Llobregat s’han bolcat de ple en l’intent de fer un salt cultural, amb un projecte que trenca amb el sistema clàssic que ha dominat els patis de les escoles durant molts anys. El Juga Verd Play té una doble dimensió: en una, el marcador, competeixes contra el rival; en l’altra, el comportament, contra tu mateix. L’esport és una eina més per canviar la societat, que necessita la complicitat a les aules i sobretot dels pares. Ells són, molts cops, el problema.

domingo, 18 de enero de 2015

T'APUNTES AL BOC'N ROLL?



T’apuntes al Boc’n roll?

L’AMB ha repartit aquest curs més de 1.000 embolcalls reutilitzablesper a l’esmorzar. L’objectiu és reduir els envasos d’un sol ús
Al’Escola Lola Anglada de Tiana és l’hora del pati. La Dana i l’Ot, de tercer de primària, surten amb gana i treuen l’entrepà que tenen guardat a la motxilla. Des de principis de curs el porten embolicat dins un Boc’n roll, un senzill embolcall format per una capa de tela i una de plàstic altament resistent, especial per al contacte amb els aliments: “És molt fàcil d’utilitzar, només l’has d’enganxar amb aquestes pestanyes”, diu la Dana. “I ocupa menys espai que el tàper”, afegeix l’Ot.
Com la Dana i l’Ot, ja són molts els alumnes del municipi que s’han apuntat a la moda del Boc’n roll gràcies a un projecte finançat per l’AMB (l’Àrea Metropolitana de Barcelona, l’encarregada de gestionar i tractar els residus al territori metropolità) per reduir els envasos d’un sol ús que es generen a l’esmorzar. Aquest curs la campanya es porta a terme en set centres educatius de Sant Andreu de la Barca (Baix Llobregat) i tres de Tiana (Maresme) amb nens i nenes de cicle mitjà i superior i nois i noies d’institut. “El projecte es fa tot el curs i consta de diverses fases perquè alumnes, famílies i professorat s’hi impliquin i hi participin”, apunta Glòria Fernàndez, tècnica de la secció de prevenció de residus de l’AMB.
La bola d’alumini
El projecte dels Boc’n rolls no és atractiu només perquè els alumnes disposen gratuïtament d’aquest embolcall, sinó també perquè durant tot el curs treballen la prevenció de residus a partir de dinàmiques i activitats. “El primer que fem és parlar amb els equips docents dels centres per portar a terme la campanya sense interferir en el ritme de les classes”, explica Glòria Fernàndez. Fet aquest pas, la primera fase consisteix a observar quin tipus de residus es generen durant l’esmorzar, fer-ne una caracterització i construir una bola amb tot el paper d’alumini que els alumnes han llençat a les papereres durant una setmana. “Els delegats de cada classe, juntament amb els educadors del projecte, van ser els encarregats d’assistir al triatge de les deixalles i construir la bola d’alumini, que en el nostre cas va resultar de només 90 grams, com una taronja grossa”, explica Gemma Pérez, directora de l’escola Tiziana de Tiana.
“Ens van explicar que l’ús de carmanyoles durant l’esmorzar estava molt arrelat però que es podia millorar el tema dels berenars, quan s’utilitzen més embolcalls d’un sol ús. Els delegats ho van traslladar als seus companys, fet que té molta més força que si ho expliquem els professors”, afegeix. S’ha triat l’alumini, però esmorzars i berenars també provoquen residus de plàstics i paper film.
Una vegada observats els residus, es porta a terme el repartiment dels Boc’n rolls amb una carta adreçada a les famílies en què s’explica el projecte i s’anima a participar-hi. “Les famílies, però sobretot els alumnes, responen molt positivament, perquè són ells mateixos els que fan de transmissors de coneixements als pares”, explica Luisa Triviño, directora de l’Escola Lola Anglada.
Canvi d’hàbits
Des que els Boc’n rolls han entrat a les aules els dos centres han percebut que hi ha menys envasos d’un sol ús durant els esmorzars. Ara durant una setmana al mes caldrà seguir caracteritzant els residus, fins a l’abril, quan es tornarà a fer una altra bola d’alumini per comparar-la amb la que es va fer a inici de curs: “Veurem si la campanya ha sigut útil i si les famílies han adquirit un canvi d’hàbits”, apunta Glòria Fernàndez.
Juntament amb els embolcalls, l’AMB està treballant per buscar alternatives a les begudes individuals: “En aquests casos aconsellem prendre el suc a casa, abans d’anar a l’escola, o bé portar-lo amb una cantimplora”, conclou Fernàndez.

CONTACONTES DEL SEGLE XXI



Contacontes del segle XXI

En un temps en què manen mòbils i tauletes, engrescar els nens a agafar un llibre no és feina fàcil. Com es pot aconseguir?

La Meritxell Yanes és actriu i directora, però, una mica per casualitat, una mica per guanyar-se la vida de joveneta, va començar a explicar contes i ja no ho pot deixar. Avui forma part del grup de contacontes Va de Contes (www.vadecontes.cat), un col·lectiu d’actors i actrius que es defineixen com a “rondallaires de l’ull viu amb un bagatge de milers de sessions de contes a les maletes”. L’Oriol Toro és periodista i responsable d’un portal de notícies, però se sent narrador de cap a peus. És un dels set amics que un dia van decidir muntar el grup Vivim del Cuentu (www.vivimdelcuentu.org), creat el 2006 per acostar contes i històries tradicionals a petits i grans. Tant la Meritxell com l’Oriol -i igual que la majoria dels contacontes d’aquest segle XXI- viuen d’una altra feina, però les editorials, les biblioteques o entitats del lleure els contracten per anar a explicar un conte on creuen oportú. I asseguren que la màgia que es crea quan les paraules comencen a inundar una sala té poc a envejar a la de qualsevol pantalla.
Com són els narradors del segle XXI? Quina funció tenen? Per què segueixen omplint amb tant d’èxit sales i aules, malgrat la inundació de tauletes, ordinadors i videojocs que tenen els nanos al seu voltant? El Rubén Martínez Santana és narrador oral i formador de contacontes: porta més de 12 anys com a professor del taller Atrapa la paraula, del Consorci de Biblioteques de Barcelona, entre d’altres. Des de petit ha escrit històries per ser explicades en veu alta. Llavors, a la seva Caracas natal les representava amb titelles als seus amics. Avui, instal·lat des de fa dècades a Catalunya, compleix 30 anys com a narrador oral. Funcions? Segons Martínez Santana (www.rubenmartinezsantana.com), la primera funció del contacontes és convocar la creativitat de la gent perquè imaginin, vegin, escoltin.
Transmetre valors
Però aquest narrador expert insisteix que, a part de ser un art en si mateix, també té una finalitat pedagògica. Des de sempre, les mares o pares, àvies o avis, han intentat transmetre els valors que els semblaven més oportuns a través de les històries que han explicat als fills o néts. A més, els contes també poden tenir un efecte terapèutic, en abordar un sentiment o un estat d’ànim que costa d’acceptar, com la gelosia davant del naixement d’un germà o per què no és bo dir mentides. “I també pot aclarir conceptes, com fan alguns contes que, per exemple, expliquen conceptes de matemàtiques; poden fer descobrir al lector/oient que les mates són divertides”, afegeix. Però el més essencial, assegura, és que “mentre siguem humans, seguirem explicant contes” perquè “és una excusa per trobar-se amb l’altre, una trobada que s’ha celebrat des dels inicis de la paraula”.
L’Oriol Toro, contaire de Vivim del Cuentu, que va ser format de la mà de Martínez Santana, també té clara la funció del narrador del segle XXI: “Despertar la gent!”, contesta amb passió. “Estem adormits, anem a mil per hora i superaccelerats pel món, i asseure’t durant una horeta a escoltar una altra persona, que t’explica una història que et transporta a espais màgics i et porta a implicar-te en les situacions que et va relatant, t’ajuda a despertar-te, tenir noves idees i fer símils amb la vida real”.
I és que els contes no són només cosa de nens. I, si no, només cal assistir a una sessió d’un contacontes en una biblioteca, escola, casa o espai lúdic per observar com els pares o adults acompanyants acostumen a quedar fascinats per la història. “Els contacontes no som necessaris -diu l’Oriol Toro, conscient que es tira pedres sobre la pròpia teulada-; de fet, tothom pot ser un contacontes fantàstic, i els pares, els que més. Jo m’he fet narrador gràcies al fet que els meus pares, mestres tots dos, eren fantàstics contacontes”.
Tècnica i formació
Però per ser un narrador oral professional cal aprendre tècniques d’expressió oral, teatral, com dissenyar i estructurar una sessió, com escollir un conte i tota una sèrie de tasques que requereixen una formació. La Meritxell Yanes (www.meritxellyanes.com) explica que ella estava estudiant i treballant d’actriu quan va decidir apuntar-se a un curs de formació perquè en aquell moment, l’any 1999, des de la Diputació de Girona es va impulsar una campanya per potenciar el conte a les biblioteques. Des de llavors fins ara el nombre de sessions ha caigut per culpa de la crisi, però a Catalunya continua havent-hi una forta tradició narradora i un gran nombre de grups (www.contacontes.cat) que saben anar-se adaptant als nous temps.
“Explicar contes és diferent que fer teatre, perquè el contacte amb el públic és molt directe i enriquidor”, assegura la integrant del grup gironí Va de Contes. De manera semblant als molts altres grups de contaires que hi ha al país, aquest col·lectiu de Celrà es reuneix una o dues vegades al mes per compartir experiències i objectius. Ho tenen clar: “L’hora del conte no és escenificar, sinó narrar”. I, entre altres coses, serveix també per potenciar la lectura. “Quan acabo la sessió -explica la narradora i actriu-, acostumo a incitar els nens perquè remenin contes a la biblioteca i els expliquin als seus pares”. Llavors faran ells de contacontes i “se’ls despertaran la imaginació i les emocions”.
I és que, tal com també apunta l’Oriol Toro, “escoltar un conte et fa descobrir més coses de la vida i, en identificar-nos amb els personatges, aconseguim entre tots formar personetes a partir dels exemples que surten al conte”.
Un conte i un follet
Un altre exemple. La Rat Cebrián és mestra. Tanmateix, disfruta com una nena quan visita les cases en divendres o dissabte al vespre per muntar una sessió de contes amb el seu estimat follet. La Rat és part del col·lectiu Entre T(r)es (entretes.blogspot.com.es), format per ella i dues amigues més -l’una bibliotecària i l’altra dinamitzadora cultural-, i expliquen contes a domicili per les comarques de Tarragona. Però van un pas més enllà encara: cobren els seus serveis en espècies. És a dir, en lloc de cobrar diners, reben el que la família que visiten desitgi oferir-los. Pot ser una cistella de verdures, uns sabons casolans, una traducció necessària o que els deixin una casa per un cap de setmana a la Vall d’Aran.
Compten que una sessió de contacontes costaria uns 60 € i, per tant, animen els pares a fer que no sigui una sorpresa, sinó que pactin amb els nens què els poden oferir a canvi. “No volem que els diners siguin un impediment per escoltar un conte”, explica Cebrián.
Els favorits
D’històries n’expliquen de tots colors. Amb mil i un personatges. Però, com tothom, els contaires també tenen els seus preferits. Per exemple, un dels contes favorits de la Meritxell Yanes és El carrer de les bruixes, publicat per Edebé Edicions. L’Oriol Toro va estrenar-se com a contacontes amb el llibre que explica la història de l’adopció de la seva neboda: Busco una mare, de l’Editorial La Galera. Al Rubén Martínez Santana li encanta Un pasito y otro pasito, d’Ediciones Ekaré. I el vostre preferit, quin és?

jueves, 15 de enero de 2015

ART EN NÚMEROS. SUMA DE SENSACIONS.



Art en números. Suma de sensacions

El Museu de les Matemàtiques de Catalunya, a Cornellà de Llobregat, ensenya aquesta ciència de manera amena, molt experimental i divertida

Descobrir què és una cicloide, construir amb les mans el pont ideat per Leonardo da Vinci al segle XVI o comprovar que amb el seu teorema Pitàgoras tenia raó són algunes de les descobertes que els infants poden fer al Museu de les Matemàtiques de Catalunya (MMACA), inaugurat el febrer passat al Palau Mercader de Cornellà de Llobregat. “A través de l’emoció poden generar una nova construcció del concepte matemàtic, que sovint és difícil traspassar de professor a alumne”, detalla una de les monitores d’aquesta exposició permanent.
La mostra és obra de la Federació de Professors de Matemàtiques, un grup d’educadors, en actiu o jubilats, que fa una llarga dècada que experimenten a l’aula maneres d’ensenyar diferents i que volen difondre les matemàtiques des de la proximitat i l’emoció.
Guido Ramellini, biòleg amb un postgrau de didàctica de les matemàtiques, ha sigut un dels impulsors d’aquest centre i és dels que tenen clar que l’aprenentatge de les matemàtiques passa per l’experimentació i per la suma de sensacions. “L’hem plantejat com un taller lliure, on els nens i els adolescents investiguen, toquen, arriben a conclusions ells sols i llavors s’ho passen bé, mentre aprenen. Les matemàtiques ajuden a pensar, aquest és un dels seus objectius principals”.
Al museu hi ha un equip de monitors que introdueixen els nens i joves en el joc i que els ajuden si tenen algun dubte. Quan els menors resolen el problema, la satisfacció és total. “Aquestes matemàtiques sí que m’agraden perquè pots construir figures geomètriques i ara veig que són necessàries per a moltes feines, com la d’arquitecte”, conclou el Raül, de 1r d’ESO.
Ramellini, que és vicepresident del museu, recomana que “cada infant faci el seu camí”: “Hem plantejat activitats que les pot fer tothom. N’hi ha algunes que estan especialment dissenyades per a alumnes a partir de 5è de primària. Depenent de la capacitat de cadascú, podem entrar en un nivell més profund i descobrir una història al darrere de cada proposta”. Per l’italià, un dels reptes actuals és “engrescar el professorat amb una didàctica de les matemàtiques més accessible i experimental”.
Bombolles i geometria
El matemàtic Anton Aubanell considera que les “matemàtiques són el millor invent de la humanitat”, però reconeix que hi ha gent que els té mania pel seu “component d’abstracció, perquè impliquen un coneixement progressiu”. “Si no tens clar un nivell no podràs entendre el segon, i de vegades tenen un llenguatge complex”. Aquest professor de la UB, amb la intenció d’esvair aquestes pors, va decidir explicar la geometria de les matemàtiques amb bombolles de sabó, amb uns resultats molt sorprenents.
El públic que assisteix als seus tallers i conferències queda embadalit i, sovint, desconcertat. “Les matemàtiques saben analitzar, predir i interpretar el món que les envolta i són a tot arreu de la nostra vida quotidiana. L’educació matemàtica ha de ser experimental i, per tant, la matemàtica s’ha de tocar i sentir”, assegura.
Nova plataforma
Diversos centres educatius catalans -el Princess Margaret School, el SEK la Garriga o les Dominiques de l’Ensenyament- han començat a utilitzar les aules virtuals de la nova plataforma Sangakoo per estudiar matemàtiques. Es tracta d’una xarxa col·laborativa en què es pot conèixer, compartir i interactuar amb estudiants de matemàtiques del mateix nivell. A Sangakoo s’hi troben els principals temes matemàtics, problemes relacionats i problemes creats per altres usuaris, que es desafien penjant-hi els seus propis problemes, des del plantejament fins a la solució.
Si ens fixem en el temari, Sangakoo està organitzat en nou seccions, desgranades alhora en diferents temes i nivells. Ofereix gratuïtament a la seva web continguts per a cada tema i nivell, que poden ajudar l’alumne en el seu procés d’aprenentatge complementant el que el professor imparteix a l’aula. Els seus impulsors detallen que, “com a llibre digital, proporciona l’equivalent a mil planes impreses de teoria, i problemes matemàtics que abracen des de 1r d’ESO fins a 2n de carreres tècniques.

ELS TRES TOMBS



ELS TRES TOMBS
Cavalcades, traginers i beneïdes en honor a St. Antoni
La cavalcada dels Tres Tombs forma part de les celebracions que es fan en honor a Sant Antoni Abat, patró dels animals de granja i domèstics. És per això que la majoria de cavalcades arreu de Catalunya se celebren al voltant de la diada de Sant Antoni, el 17 de gener, tot i que el calendari s’estén molt, havent-hi poblacions que celebren les seves desfilades més enllà de febrer i fins i tot març.
Els Tres Tombs consisteixen en desfilades de carruatges, carrosses, cavalleries i carros pels carrers de les viles i ciutats, mentre que tots els habitants que hi assisteixen poden gaudir i contemplar de les diferents decoracions de cada un dels participants en la cavalcada. És molt habitual que es llencin caramels des de dalt dels carruatges. L’inici de les cavalcades és la benedicció de tots els animals que hi participen.
Segons la tradició cristiana, Sant Antoni era un gran amic dels animals. Diu la tradició que aquest sant es dedicava a protegir els animals de càrrega i que es feien servir en les feines del camp. Quan veia un animal desvalgut o ferit, el Sant el curava i el protegia dels perills.  No és d’estranyar que traginers i homes de camp, dependents de la feina realitzada pels animals, tinguessin una profunda devoció cap a Sant Antoni, ja que aquest havia de protegir i tenir cura del benestar dels seus animals.
La cavalcada dels Tres Tombs té l’origen en aquesta devoció al Sant. El dia de Sant Antoni es donava festa als animals (bàsicament bestiar de tir o muntura com els cavall,s les mules, els rucs …) i se’ls portava a beneir per tal que no patissin cap mal. De camí cap a l’església, els propietaris exhibien els seus animals que prèviament havien engalanat per a tal esdeveniment. Originàriament es donaven tres voltes a l’església on s’havien de beneir als animals (tres tombs) i d’aquí ve el nom de la cavalcada.





Cavalcades arreu de Catalunya

Consultar FIRES, FESTES I MERCATS, on hi apareixen algunes de les principals cavalcades.

Federació Catalana dels Tres Tombs: Calendari de cavalcades arreu de Catalunya.
www.federaciotrestombs.cat/calendari.php

lunes, 12 de enero de 2015

TANCA DE SEGURETAT A L'ENTRADA DEL CARRER GENERALITAT



Així ha quedat la tanca del carrer Generalitat que funcionarà en horari d'entrada i sortida escolar,després que des de l'Ajuntament hagin arreglat els desperfectes que havia patit la nit del 31 d'octubre. L'han reforçat i està degudament senyalitzada per tal de garantir la seguretat dels nostres alumnes. Des de l'AMPA Sant Martí volem donar les gràcies per la feina feta. I als Voluntaris x Arenys de Munt que ens van fer la donació econòmica per comprar-la.




sábado, 10 de enero de 2015

ESCOLA DE SEGONA OPORTUNITAT



Escola de segona oportunitat

Combinar la formació amb la feina per recuperar els alumnes que han deixat d’estudiar, model en alça
Matemàtiques, educació física i dibuix. Aquestes eren les tres úniques assignatures que acostumava a aprovar el Juan Diego. “A 3r d’ESO em van fer fora de l’institut per mala conducta perquè no m’adaptava i tenia problemes amb els professors. Els estudis eren massa teòrics i no m’interessaven”, explica. Només tenia quinze anys. Després d’uns mesos d’impàs, es va acollir a través de la Fundació El Llindar als programes de qualificació professional inicial (PQPI), que s’adrecen als joves més grans de 16 anys que finalitzen l’ESO sense haver obtingut el títol de graduat en educació secundària obligatòria, per estudiar mecànica. “Aquest programa m’ha motivat a tornar a estudiar perquè hi ha molta part pràctica, no tot és teoria com a l’institut: abans pensava que no servia i ara tinc més il·lusió en el futur perquè sóc conscient que si no tens estudis és difícil progressar”.
Ara el Juan està fent el curs d’accés als cicles formatius de grau mitjà per poder estudiar pintura mecànica, l’àmbit que li ha interessat més del programa que va fer l’any passat: “Haig de treure una nota alta per accedir-hi, però ho veig factible. Sé que si m’hi esforço podré dedicar-me a la mecànica. El professorat d’ara es preocupa molt més per mi, em tracten millor que a l’institut, on es limitaven a impartir la matèria”.
Un cas similar és el de Nerea Mariño, que va deixar d’anar a classe a 4t d’ESO: “Els estudis m’anaven molt malament, vaig aguantar fins al primer trimestre, però no me’n sortia. A la meva mare sempre li deia que era burra, que no podia seguir el nivell”. L’assistenta social que l’atenia pels problemes que tenia a casa li va parlar d’El Llindar i va concertar una visita: “La vida m’ha canviat moltíssim, abans estava perduda i ara tinc un horitzó”.
Va començar amb un PQPI de perruqueria i estètica, va seguir un segon curs becada i aquest any té un contracte laboral als matins al centre de formació i assessorament en imatge personal Cebado - El Llindar, i a les tardes fa un grau mitjà de perruqueria perquè vol ser estilista. “Si m’haguessin dit ara fa tres anys que tindria feina i estaria fent un grau mitjà no m’ho hauria pas cregut”.
Generar ocupació
El Llindar neix el mes de desembre del 2004 amb el projecte Aula Taller, concebut per ser un espai alternatiu per acollir i educar aquells adolescents i joves exclosos del sistema educatiu reglat en una comarca, la del Baix Llobregat, molt castigada per l’abandonament escolar. El model educatiu de la fundació aposta per recorreguts més llargs que combinen la formació i la feina. És la denominada escola de segona oportunitat, que engloba des d’una ESO adaptada fins a itineraris individualitzats -per incorporar-se si ho volen a la FP- amb horaris flexibles, grups reduïts i atenció personalitzada d’un tutor de referència que els orienta en tot el procés.
Amb convenis de col·laboració amb entitats del tercer sector, l’administració pública i empreses locals que atorguen beques perquè puguin seguir amb els estudis, els alumnes poden treballar per posar en pràctica els seus coneixements en la seva estrena al mercat laboral. Això passa per fer un treball específic per adaptar els continguts formatius a les necessitats laborals, especialment de petites i mitjanes empreses.
Però El Llindar ha fet un pas més i ha creat centres de formació, com el de bellesa en col·laboració amb la cadena de perruqueria Cebado, que funciona des del 2010. “Una alumna volia fer perruqueria i a través d’uns amics vaig contactar amb la propietària, Patrícia Cebado, que va estar d’acord de seguida que hi fes pràctiques. El segon any ja hi va anar un grup i el tercer vam decidir crear el centre”, apunta Begonya Gasch, directora d’El Llindar. Una aposta que genera ocupació directa: “Que tinguem el nostre propi saló de bellesa fa que generem llocs de treball de manera directa, com amb la Nerea, tot i que també fem serveis externs a particulars i a residències de gent gran i Cebado també es queda alumnes que té en pràctiques als seus establiments. Tenim una borsa de treball important”.
L’èxit de la iniciativa ha motivat que El Llindar ja prepari per al curs vinent l’obertura d’una escola de restauració a l’Hospitalet de Llobregat en un espai cedit per l’Ajuntament, que oferirà servei de bar i restaurant. I que es plantegi obrir nous centres de formació d’edificació i manteniment d’edificis -servei que ja ofereixen de manera fixa a l’Institut Provençana de l’Hospitalet- i també de mecànica.
La formació prèvia és cabdal per a la professionalització. En aquest sentit, Gasch lamenta que el PQPI, ara rebatejat per la Lomce sota el nom de programa de formació i inserció (PFI), tingui una durada tan curta: “Els nostres alumnes que treballen porten tres anys fent formació, tot i que l’administració només n’ofereix un, un temps que considerem insuficient. Amb 1.000 hores és complicat que trobin feina. Nosaltres ampliem l’itinerari amb beques i formació dual a mida perquè el lloc de formació sigui l’empresa, que és l’escola mateixa”.
Joves i atur
Les dades de fracàs escolar a Catalunya posen en relleu que queda molt camí per recórrer. Un 24% dels alumnes abandonen els estudis el primer any després de l’ESO i un 15% no acaben ni els estudis obligatoris. Jordi Plana, gerent de serveis d’educació de la Diputació de Barcelona, remarca: “Hem baixat del 26% al 24% l’últim curs, però la dimensió de la tragèdia continua sent molt alta i ens mantenim a la cua d’Europa”. Els programes de segona oportunitat són, a parer seu, un bon instrument per reduir el fracàs escolar i facilitar la seva entrada al món laboral, tenint present que els alumnes sense qualificació són els que configuren el 45% de població juvenil d’entre 16 i 24 anys que ara estan a l’atur.
“Abans deixaven els estudis i es posaven a treballar a la construcció, però amb la crisi ocupen places i carrers -diu Plana-. Les escoles de segona oportunitat són una bona alternativa per als estudiants que han sigut expulsats del sistema educatiu perquè apaivaguen la seva desafecció cap a la formació”.
El miler d’alumnes que participen aquest curs en la vintena llarga de programes finançats per la Diputació representen l’esperança a l’hora d’atenuar aquests percentatges. Més enllà dels cursos d’accés a cicles formatius de grau mitjà, Plana posa com a exemple les escoles d’adults per demostrar que les tendències s’estan revertint: “Si abans estaven plenes d’immigrants, ara els joves són el col·lectiu més present a les aules, perquè han assumit que si no es formen no poden accedir al mercat laboral”. Coincideix amb Gasch que la formació que s’ofereix per als programes d’inserció hauria de ser més llarga: “Són poques hores per a la professionalització. Aconsegueixes que es tornin a enganxar al sistema educatiu perquè després entren a cicles formatius, tot i que tenen moltes carències socials. Però no hi ha mai prou inversió”.
La directora d’El Llindar avala els beneficis de l’escola de segona oportunitat: “No valorem el percentatge d’èxit només amb aprovats o suspesos. El més important és que arriben sense ganes de fer res, desmotivats, i aquí s’adonen que tenen un futur. Només un 1% abandonen la nostra formació, perquè la gent no vol fracassar. El que cal és adaptar la metodologia, repensar el sistema”. Un sistema que impedeix, segons Gasch, una atenció personalitzada: “És un sistema molt poc flexible que no acull les particularitats que hi ha en una aula, els alumnes que necessiten més temps, que van tenir dificultats a primària i perden el tren, que necessiten un acompanyament subjectiu”, apunta.
A banda de lamentar que els programes de formació no tinguin continuïtat, la directora d’El Llindar critica que estiguin “subjectes a la lògica de la subvenció i que s’obri la convocatòria ara al mes de desembre”: “Així només aconsegueixes deixar penjats tots aquests mesos els joves que volen tornar a estudiar. El fracàs s’ha de combatre articulant les bases del sistema d’una altra manera”. Encara que tot vagi més lent del que voldria, Gasch no pot evitar somriure quan pensa en algun dels joves que han aconseguit recuperar malgrat tenir-ho tot en contra. La majoria només necessitaven una segona oportunitat.

ANEM A LA BIBLIO! LLOCS PER LLEGIR I DIVERTIR-SE.

Anem a la biblio! Llocs per llegir i divertir-se

Les biblioteques ja no són aquells recintes on el silenci era una norma i els amants de la lectura i els estudiants els seus únics usuaris. Ara els murmuris i riures infantils es colen a les sales plenes de llibres i revistes i les parets, a més de prestatgeries, amaguen una infinitat d’activitats per a tota la família. Ho podem veure gairebé cada dia a la xarxa de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya, però, també, en les que s’estenen pel territori valencià i balear i que, sense ser tan atrevides com les catalanes, aposten per una programació basada en l’animació lectora.
La tendència, com explica la cap de serveis de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya, Carme Fenoll, va en aquesta direcció: convertir espais tradicionalment reservats a la lectura i al préstec de llibres en llocs vius, oberts a la creació i a l’aprenentatge i en què el ciutadà, independentment de la seva edat i condició social, adquireixi un paper protagonista. Una cosa semblant al que ocorre en països com Holanda i el Regne Unit, on les biblioteques, a més de per l’intercanvi de llibres, s’aposta per l’intercanvi de coneixements i experiències. O al que, des de l’any 2011, es coneix als Estats Units com a MakerSpace, un moviment que obre les biblioteques a la creació i a l’experimentació, sobretot tecnològica.
I, encara que al nostre país queda molt camí per recórrer en aquest sentit, cada vegada és més habitual veure com les biblioteques destinen els seus recursos humans i materials a aquest fi. D’exemples d’aquest canvi de mentalitat no en falten a Catalunya. Al costat dels clubs de lectura i els contacontes, trobem altres propostes que s’allunyen dels cànons tradicionals sense perdre de vista l’animació lectora. Des dels tallers sobre art o medi ambient ( Tallers de descoberta ) fins a les audicions didàctiques ( Aperitius musicals ) o els espectacles teatrals ( Llibres a escena ) formen part de la programació anual de biblioteques com les de Barcelona.
Una oferta que creix
L’última activitat a incorporar-se a la xarxa de biblioteques és Code Club, una iniciativa que sorgeix de la ment de Mireia Dosil i Sergi Valverde i que, com els tallers anglesos dels quals pren el nom i inspiració, acosta el llenguatge informàtic als nens d’entre 10 i 12 anys. Ho fa gràcies a la col·laboració desinteressada dels estudiants d’informàtica de la Universitat Politècnica de Catalunya i de la Universitat Oberta de Catalunya, que, amb els seus coneixements i el seu temps, ajuden els xavals a crear els seus propis videojocs. Però, segons Dosil, això no és l’única cosa que fan.
“Els objectius són que els nens vagin a la biblioteca, fomentar l’equitat -és una activitat gratuïta i demanem, a més, que el 50% dels alumnes siguin nens i l’altre 50% nenes- i aprendre a programar no com un fi en si mateix, sinó com un mitjà per fomentar la creativitat i el pensament crític”, comenta la responsable de Code Club, que recorda que aquesta activitat està oberta a tothom que vulgui endinsar-se en l’Scratch i compti amb voluntaris per realitzar-la.
Agendes atapeïdes
Del Code Club també en parla la bibliotecària responsable de la secció infantil i juvenil de la Biblioteca Pública de Tarragona, Immaculada Pujol. Al centre on treballa, com en 20 biblioteques més del territori català, ha sigut una de les moltes activitats que s’han ofertat en l’últim any. L’èxit, segons comenta, ha sigut sonat. Han sigut molts els nanos que cada dissabte acudien a aquest recinte per aprendre a programar videojocs i també els que, gràcies a aquesta iniciativa, entenien la biblioteca com un espai d’oci i aprenentatge.
Gairebé tants com els que, setmana darrere setmana, hi passen per gaudir de Ballmanetes, Rondalla va, rondalla veu o Magic tea & Magic tales, propostes familiars que utilitzen les imatges, els contes tradicionals o l’anglès per fomentar la lectura en els més petits i donar sortida al fons documental d’aquesta entitat.
“Volem acompanyar els pares i els fills en el procés de la lectura. Entenem que és important que s’impliqui el pare per fomentar la lectura des de casa”, explica aquesta bibliotecària, que, a més d’aquestes iniciatives, ens parla d’altres de més noves: els Laboratoris de lletres i imatges i La mar, bressol de contes. La primera pren com a referència els laboratoris creats a la Biblioteca Roca Umbert de Granollers i advoca per l’experimentació i la creació com a mitjà d’aproximació a la lectura. La segona es fa en col·laboració amb el Museu del Port de Tarragona i té com a objectiu rescatar la tradició marinera de la zona i mostrar-l’hi als nens en forma de contacontes, llibres i tallers. Una tasca educativa que la Biblioteca de Tarragona fa amb altres institucions com el Casal de Joves de Tarragona i el conservatori de la ciutat i que donen com a resultat iniciatives com Llegendes Urbanes i Al compàs dels contes.
Més tradicionals
Però, ¿i les biblioteques valencianes i balears? ¿Són igual d’actives que les catalanes? Igual d’actives, sí, però potser no tan transgressores com les seves veïnes catalanes. Ho admet el responsable de la secció infantil i juvenil de la Biblioteca Pública de València, Néstor Mir, partidari d’un canvi de mentalitat i de manera de fer a les biblioteques del país.
“Nosaltres estem treballant des de fa molt de temps per convertir la biblioteca en un espai de reunió més que de lectura. Treballem amb una visió més lúdica de la biblioteca”, explica Mir, un dels responsables que la de València sigui una de les biblioteques més actives del País Valencià.
S’hi fan activitats per als nens i joves de la capital del Túria com L’hora del conte, els storytellings o contes en anglès, els clubs de lectura i els tallers de manualitats, que componen l’agenda d’un centre que, entre moltes altres coses, destaca per la tasca pedagògica que fa amb els col·legis de la ciutat. Segons explica Néstor Mir, cada dimarts i dijous alumnes de diferents centres escolars de la ciutat es desplacen a la Biblioteca de València per conèixer el fons documental d’aquesta institució i descobrir el seu funcionament. Ho fan amb l’ajuda de Mar Benegas, autora, entre d’altres. del poemari A lo bestia i especialitzada en la realització d’activitats infantils.
Unes propostes culturals i lúdiques ben semblants a les que, cada mes, s’ofereixen a la Biblioteca Pública de Palma, de les més concorregudes i dinàmiques de les illes Balears. Així ho indica la responsable de la secció infantil i juvenil, Catalina Guaita. Aquesta professional, menys inclinada a convertir les biblioteques en centres de reunió i intercanvi que el seu homòleg valencià, aposta per una agenda en què la literatura és la protagonista. “No és difícil vincular qualsevol activitat a la lectura perquè hi ha llibres de tota mena”, afirma aquesta bibliotecària, que reconeix que la falta de recursos humans i d’espai l’obliguen a reduir les activitats culturals de l’entitat que representa i, sobretot, a desestimar els professionals que podrien enriquir la seva agenda.
De moment, són iniciatives com L’hora del conte, els Dissabtes a colors -tallers de manualitats relacionats amb la temàtica del mes- i els clubs de lectura les que fan possible que les criatures de Palma vagin a la biblioteca de la ciutat de manera regular i amb un somriure a la cara, i no amb un disgust.

Mamá también llora. Carta abierta a padres y educadores.

-



- Mamá, ¿Qué te pasa? ¿Estás llorando?
- No, cariño, es que se me ha metido una motita de polvo en el ojo…
Vivimos en un mundo en el que, ser los primeros, es lo más importante. Examinan a nuestros hijos continuamente y ellos sólo buscan el sobresaliente. Se les prepara para afrontar el éxito, para celebrar los triunfos. Se les repite hasta la saciedad: “No llores. Tienes que ser fuerte. ¡Eres el mejor!”
Hace unos días, me echaba las manos a la cabeza cuando una amiga me comentaba que en el colegio de su hijo hacían olimpiadas de matemáticas con cronómetro en mano y frente a un tribunal; olimpiadas de ciencias, olimpiadas de deletrear y todo ello con niños de apenas 7-8 años. ¿Pero estamos locos o qué?
Por supuesto, el único ganador era el primero…los 25 niños restantes de la clase se veían como perdedores.
¿Qué está pasando? Invertimos años en preparar a nuestros hijos para el éxito y no nos damos cuenta que la vida está llena fracasos, de decepciones, de pequeños y de grandes obstáculos, de momentos de tristeza, de duelo, de soledad. ¿Y eso es signo de debilidad de la especie humana? No; es la vida.
¿De verdad pensáis que los niños de hoy en día están preparados para afrontar dificultades? ¿Es casualidad que pediatras, psicólogos y psiquiatras infantiles cada vez tengamos más casos de depresión infantil y de ansiedad? ¿En qué cabeza cabe que un niño de 9 años se le diagnostique de Depresión o de Trastorno de Ansiedad Generalizada teniéndolo todo, supuestamente, a su alcance? Es evidente que algo no estamos haciendo bien.
Con perdón, me importa un pimiento que mi hijo sea el más rápido en cálculo mental. Lo que no consiento es que se venga abajo por ser el segundo, el tercero o incluso, porque no haya sido seleccionado entre los 10 primeros.
Lo que de verdad me importa, lo que me quita el sueño, en lo que invierto toda mi energía y esfuerzo, es en desarrollar su inteligencia emocional.
Lucho por que sea generoso, porque la empatía sea su  punto fuerte. Me desvivo porque muestre sus emociones, porque me hable de sus debilidades, porque él mismo, encuentre soluciones a sus problemas. Peleo a diario por hacer de ellos personas autosuficientes emocionalmente. No pasa nada por no ser el primero de clase si te has esforzado al máximo.
Premio el esfuerzo, la entrega, la generosidad, la lealtad, la lucha y la solidaridad. Esos son los valores vitales, los valores de vida.
¿Quién les prepara para el fracaso, para la decepción, para el desengaño? ¿Lo habéis pensado alguna vez?
La sociedad recibe con los brazos abiertos a los triunfadores, les prepara para los aplausos. Yo prefiero preparar a mis hijos para las dificultades; fortalecer su autoestima, su capacidad resolutiva, su positivismo, su espíritu de lucha. ¿Por qué valoramos tanto el éxito? Porque antes hemos pasado por un camino más o menos angosto de lucha ¿o no?
No somos máquinas. Nosotros, los padres, no lo somos, lo sabéis muy bien. No pretendas entonces que tu hijo lo sea.
No quiero que mis hijos piensen que su madre es una superwoman, siempre preparada, siempre lista para todo, siempre cantarina y perfecta. ¿Ese es el ejemplo que quiero que sigan? Y si con el paso de los años van encontrando dificultades a lo largo de sus vidas ¿Qué pensarán? “Yo no he sido capaz… Mamá se decepcionaría…No puedo mostrar debilidad. Mi madre siempre ha sido tan fuerte”
Bueno, hijos- les he dicho a mis niños en alguna ocasión- Mamá no es perfecta. Mamá también se equivoca y cuando lo hace, rectifica y pide perdón. Mamá, como todo el mundo, llora cuando está triste. Esto que ves, no es una motita de polvo en el ojo; son lágrimas, cariño”

Quiero que mis hijos vean que su madre es de carne y hueso. Que no se avergüenza por llorar o por estar un poquito triste en circunstancias puntuales, que no se esconde. Quiero que lo vivan como algo natural… porque cuando a ellos les ocurra se acordarán de mí y lo asumirán como normal. Aceptarán su estado de ánimo y sacarán la fuerza necesaria para superar todo lo que obstaculice el camino hacia su felicidad.
Los hijos no necesitan súper-padres, ni dioses; les da igual que su papá sea médico, abogado, camarero o que esté en el paro. Los hijos quieren un padre y una madre que estén a su lado, que jueguen con ellos, que les expliquen las cosas, que les cuenten historias…que hablen su mismo lenguaje. No quieren que les colmemos de regalos materiales; es mucho más sencillo: sólo quieren tiempo junto a nosotros.
Los niños deben vernos como seres humanos, no como superhéroes, para eso ya tienen las películas. Si te equivocas con tu hijo, no pasa nada, pídele perdón:“Perdona cariño, me he equivocado. ¿Me perdonas? ¿Empezamos de nuevo?”
¿Sabes lo que supone para un hijo que sea el padre o la madre el que le diga eso? No hay mejor ejemplo.
No le des tantas órdenes a tu hijo, no le llenes de reglas. Empieza tú. Elogia su buena conducta con besos, con abrazos, con mucho, mucho cariño. No le premies con excesivos juguetes. Si se ha equivocado, dale la oportunidad de rectificar “Yo también me equivoco, cielo. Vamos a intentarlo de nuevo”.
Enseña a tus hijos a disfrutar de los placeres sencillos, en ellos está la verdadera felicidad. Suelo jugar a mis hijos a un juego que les divierte mucho en la mesa. “Que suerte tengo..”- lo he llamado.
Empiezo yo: “Que suerte tengo que hoy no trabajo y estoy aquí con vosotros desayunando”.
Mi hijo: “Que suerte tengo que mamá hoy me viene a buscar al cole y no cogeré el autobús”.
Mi hija: “Que suerte tengo que me ha tocado la tostada más grande”… Siempre terminamos riéndonos a carcajadas.
Cuéntales historias. Historias reales, de tu trabajo, de tu día a día. Estimula su imaginación, su creatividad, su empatía… Emociónate con ellos. Comparte aquellos vídeos que veas por internet que te hayan llegado hondo. Explícaselos y responde a todas sus preguntas. ¡Te sorprenderás con lo que se les ocurre!
Anímales a que sean emprendedores. A que no tengan miedo a equivocarse, sino a no intentarlo. A rectificar si van por el camino equivocado. A levantarse ellos solos si se caen. A pedir perdón y a aceptarlo también. Contra la frustración: la perseverancia, la constancia.
Y recuerda que educar no es repetir siempre las mismas palabras; educar es enseñarles a soñar, a probar, a crear, a luchar y a creer en ellos mismos.